Arxiu d'etiquetes: ciutat

Enllaç

 

jane_jacobs-580x480

«En aquests dies es celebra , en la majoria de les ciutats del món, el centenari del naixement de Jane Jacobs , genial urbanista i activista social que amb el seu llibre “Mort i vida de les grans ciutats” ( 1961 ) va canviar definitivament la manera de mirar i analitzar els fenòmens urbans.»

«”Mort i vida de les grans ciutats” ( 1961 ) va rescatar les riques preexistències de la ciutat multifuncional , compacta i densa on el carrer, el barri i la comunitat són vitals en la cultura urbana. “Mantenir la seguretat de la ciutat és tasca principal dels carrers i les senderes“.Per a ella un carrer segur és el que proposa una clara delimitació entre l’espai públic i el privat, amb gent i moviment constants, illes no molt grans que generin nombroses cantonades i encreuaments de carrers; on els edificis mirin cap a la vorera perquè molts ulls la custodien. Idees absolutament innovadores per a la seva època com la barreja d’usos, la densitat equilibrada, la protecció del patrimoni arquitectònic i urbà, la prioritat dels vianants, les identitats de barri o la cura disseny de l’espai públic són part d’un cos doctrinari d’enorme vigència.»

Origen: Jane Jacobs y la humanización de la ciudad, Plataforma Urbana

Anuncis

Ville Radieuse: la ciudad pensada por Le Corbusier que nunca llegó a construirse

La Ciutat Radiant.

La Ciutat Radiant.

Por Gili Merin. via land8.com Ville Radieuse (La Ciudad Radiante) es un plan maestro urbano de Le Corbusier, presentado por primera vez en 1924 y publicado en un libro llamado igual en 1933, aunque nunca llegó a construirse. Diseñado para contener medios de transporte eficaces, así como una gran cantidad de espacios verdes y luz solar, la ciudad del […]

Origen: Ville Radieuse: la ciudad pensada por Le Corbusier que nunca llegó a construirse

Enllaç

Els espais perduts o abandonats que hi ha a Nova York equivalen a quatre vegades la superfície del Central Park, el principal parc de la ciutat que té 341 hectàrees.

Amb l’objectiu de recuperar part d’aquests llocs i transformar-los en nous espais públics, l’ONG Design Trust for Public Spaces iniciar fa dos anys un projecte anomenat «Under the Elevated: Reclamació de l’espai, connectant comunitats» que va desenvolupar amb el Departament de Transport (DOT) i que pretén recuperar espais sota els ponts i passos sobre nivell de la autopista Brooklyn Queens Expressway (BQE). Els resultats van ser publicats aquest mes en un llibre en el es mostren els llocs potencials i que aconsella sobre com es podrien millorar aquests espais.

Continuar llegint a Plataforma Urbana…

Enllaç

HYPE PAPI

Main Bazaar, Paharganj

The Blue Lady#Paris-France

Qualsevol fotografia o video d’un carrer en una ciutat, poble, llogaret etc, ja sigui documental o artística, tot s’hi val en l’escenari de la fotografia al carrer. Pot ser un gènere interessant i divertit de fotografia o video, i pot proporcionar una font d’referència històrica en un futur no molt llunyà. També és una manera diferent d’aconseguir, aquí i ara, parlar amb la gent i veure d’una altra manera les coses dins dels carrers i la ciutat.

Streets In The City, un grup al Flickr.

Édouard Manet i la «Place de Clichy».

Vue prise de la Place Clichy (1878). Oli sobre llenç, 40.5 x 24.2 cm. Édouard Manet (1832-1883).

Vue prise de la Place Clichy (1878). Oli sobre llenç, 40.5 x 24.2 cm. Édouard Manet (1832-1883).

La pintura a l’aire lliure fou un dels temes preferits dels pintors Impressionistes. Pintar «au plein air» fou una de les bases estètiques del moviment. A partir del 1865, Monet i Renoir van escollir com a tema els paissatges de París, si be no fou fins el 1872 que els pintors van assumir el carrer, el seu moviment i la seva llum, els seus embussos i les reunions fugisseres [1].

Però plantar el cavallet al bell mig del carrer no era tant senzill com plantar-lo al camp. Fou per això que sovint pintaven a vista d’ocell, des dels balcons de casa o de l’estudi. Pissarro en fou un mestre d’aquest tipus de composició, ja que el permetia pintar malgrat la seva delicada salut.

La «Place de Clichy» és el tema d’aquest quadre menor en el qual Edouard Manet plasmà el que veia des del balcó de l’estudi que tenia al 43 de la Rue de St Petresbourg. Un balcó obert al nord sobre el «Boulevard des Batignoles», el barri preferit pels intelectials i artistes. Són els anys 70 del segle XIX, quan la «plaine de Monceau», «les Batignolles», «le maquis de Montmatre», etc. és a dir les barriades exteriors a la muralla de París que són prop de la «Barrière de Clichy» s’estan integrant a la ciutat que en aquest indret encara està construïn-se i els llogers són més econòmics.

Aquest és un suburbi ple de vida, en el quadre veiem l’escombriaire i la gent que creua pel mig del carrer en primer pla, al darrera, a la dreta d’un l’arbre la terrassa del «café» sota el seu tendal, a l’esquerra una botiga amb tot de gent mirant les mercaderies que envaeixen la vorera i s’enfonsen fins una mena de pati posterior. Darrera mateix de l’arbre hi ha un solar amb un petit edifici d’un color verd-grisòs que és l’accès a l’edifici blanc amb teulada grisa i xemeneia que pot ser una destilleria o una farinera vinculada als molins de vent que abundaven en aquests llocs abans del Baró de Haussman i l’enderroc de les muralles de París.

Imatges de l'entorn de la «Place de Clichy» al darrer terç del Segle XIX [2]

Imatges de l’entorn de la «Place de Clichy» al darrer terç del Segle XIX [2]

Durant les segona meitat del segle XIX, molts dels antics molins de prop de Montmatre, foren reconvertits en llocs d’esbarjo: el «Moulin de la Galette» que va pintar Renoir o el «Moulin Rouge» no són pas lluny d’aquí. Les fotografies de l’època ens mostren com eren els carrers i l’entorn del «boulevard des Batignoles» (foto 1) amb la seva activitat comercial amb les mercaderies a la vorera com si fossin en uns encants; de la «Place de Clichy» (foto 2)  amb els tendals de les botigues sota els arbres, però també amb les xemeneies, les destilleries, i els magatzems així com els carros dels traginers; o de «le maquis de Montmatre» (foto 3) amb els masos i molins de vent, els horts periurbans amb les barraques de fusta pels estris de conreu o per a latrina, les tanques escadusseres, etc. Tot plegat un moment únic com és la transformació de l’entorn que genera el creixement de la ciutat.

Actualment, 136 anys més tard la «Place de Clichy» ja no és un tema dels pintors Impressionistes sinó un espai urbà anàrquic i desordenat que és el maldecap dels enginyers de trànsit de la «ville lúmière» [3].

Els «Grands Boulevards» de l’entorn de l’Opera i dels «Champs Élysées» que segueixen l’ordenació del Baró de Haussman, amb les seves façanes tant equilibrades i polides, amb  les mansardes a la meteixa alçada, etc., s’esvaeix en arrivar a l’entorn de la «Place de Clichy», on els edificis tenen cada un la seva pròpia alçada i s’ubiquen format xamfrans desiguals respecte dels angles que formen per parells els set carrers que conflueixen en la plaça.

La «Place de Clichy» actualment.

La «Place de Clichy» actualment.

L’antic suburbi anàrquic i alegre de l’entorn de la «place de Pigalle» i del «Boulevard des Batignoles» que un dia va atraure Édouard Manet i altres pintors com: Auguste Renoir, Norbert Goeneuette, Paul Signac, Vincent van Gogh, Pierre Bonnard, Raoul Dufy etc. [4], actualment és un fet urbà descontrolat. És però, un tros de ciutat que encara inspira (però menys) als artistes, així tenim que a mitjans del segle XX la plaça fou l’escenari de les desventures d’Antoine, l’inoblidable «alter ego» del director de la película «Les 400 coups», François Truffaut [5] .

Antoine veu la seva mare besant-se amb l’amant a l’accés a l’estació de metro de «Place de Clichy».

Notes:

[1] Journal de l’Impressionisme. Textos de Maria i Godfrey Blunden. Editions d’Art Albert Skira, Genève 1970. pàgina 137.

[2] Del llibre: «Paris au temps des fiacres.» Philippe Mellot, Hippolyte Blancart, Bertall. Editions de Borée, 2006.

[3] Veure la monografia sobre la «Place de Clichy» editada per  l’Ajuntament de París.

[4] Veure «La place de Clichy vue par les peintres».

[5] Veure «Les 400 coups: Paris locations – The Cine-Tourist».

 

 

Via Verde / Dattner Architects + Grimshaw Architects | ArchDaily

Via Verde / Dattner Architects + Grimshaw Architects | ArchDaily.

El número corresponent al 3 de març del 2014 publica un article, il·lustrat amb moltes fotografies i planols, sobre l’edifici anomenat Via Verda (The green way)  ubicat al 700 de Brook Av., al Bronx de Nova York.

Via Verda fou projectat per Dattner Architects i Grimshaw Architects, és un conjunt residencial amb 222 apartaments repartits en tres tipus: torres de 20 pisos a l’extrem nord del lloc, edificis d’entre 6 a 13 pisos d’alçada mitjana, amb apartaments dúplex al mig, i cases d’entre 2 a 4 plantes cap al sud. El projecte va ser el guanyador al New Housing internacional de Nova York i Reflecteix el compromís públic per crear la propera generació d’habitatge d’interès social tot proporcionant un marc per a la vida saludable i sostenible.

Un jardí sobre els sostres serveix com a element dinàmic que estructura el conjunt i ajuda a organitzar la vida de la comunitat: comença com un pati a nivell del terra, després puja en espiral a través d’una sèrie de terrasses o ambients exteriors multifuncionals que creen diferets àmbits d’activitats com la jardineria activa, el cultiu de fruites i hortalisses, l’esbajo i la reunió social, mentre que també proporciona un control sobre les aigües pluvials i un millor aïllament.

La Via Verda ha reservat la planta àtic de l’edifici de la torre per a la sala de la comunitat, oberta a tots els llogaters. A través del disseny, amb la incorporació d’un pati compartit i grans finestrals, s’afavoreix la ventilació creuada amb l’augment de la circulació natural d’aire fresc a les llars i la consegüent reducció de la dependència d’aire condicionat.

Els planols del projecte i les imatges de l’interior reflecteixen un excel·lent concepte de l’habitatge social, presidit per un ampli espai comú – el menjador-sala d’estar-cuina – és a dir tota la clàssica zona de dia dels arquitectes racionalistes unida en un sòl ambient…res a veure amb les sub-divissions i passadissos dels socorreguts «…pisos de 3 o 4 dormitorios…». La Via verda representa una saludable recuperació de l’habitatge social com a tema fonemental de l’Urbanisme i l’Arquitectura.

Elevado 3.5

trailer ELEVADO 3.5 from João Sodré on Vimeo.

Elevado 3,5 és una pel·lícula sobre el món de les persones que creuen sota els 3,5 quilòmetres del «Minhocão», una carretera elevada construïda en el centre de São Paulo durant la dictadura militar .
Des del nivell del carrer al de la planta superior, l’espectador és portat per diferents punts de vista. Per sobre i per sota de la carretera, a l’ombra o en els brins de llum que dibuixa una ciutat irregular, la pel·lícula es desenvolupa a través de les històries del diversos personatges: el paleta, el sastre, el botiguer o les filles d’uns inmigrants italians que ens tornen lamemòria històrica del lloc mitjançant imatges d’arxiu. La veu d’una perruquera transsexual, la d’un home en el “postgrau de la vida” i la cançó d’una persona solitària, porten novament a l’espectador vers el present.
De vegades tot es creua. Apareixen altres personatges. Persones que hi són per elecció o per casualitat, per poc o per molt temps, de diferents edats i procedències. L’autopista provoca i es posa davant de la vista de tots.
(Traducció molt lliure de la nota de la pàgina web «Elevado 3.5».