Arxiu d'etiquetes: Ciutat Vella

La plaça Nova i l’avinguda de la Catedral.

El conjunt urbà de la plaça Nova i l’avinguda de la Catedral de Barcelona, amb l’imponent muralla de l’antiga Barcino, la Catedral de Santa Eulàlia i la Casa de la Pia Almoina en la façana sud-est, confrontades amb l’ordenat conjunt noucentista de l’Hotel Colon, en la façana nord-oest de la plaça, constitueix un dels fets urbans més interessants de Barcelona, la descripció del qual ens permetrà conèixer l’evolució de la ciutat en aquest àmbit que fins els anys 60 del segle XX estava format per dues places i un carrer que les unía, mentre que cent anys abans no era altre cosa que un conjunt de carrers i carrerons vorejats d’edificis obsolets on malvivia la població que progressivament anava omplint la ciutat, atreta per les oportunitats de treball que aquesta oferia com a conseqüència de la industrialització. El coneixement del fet urbà esmentat també ens acosta a la vida ciutadana i a la política municipal dels darrers cent-cinquanta anys i ens obre perspectives i enllaços vers altres disciplines i qüestions força interessants.

Aquest espai no és el fruït d’un projecte urbà sorgit de la tasca creativa d’un sol un arquitecte o urbanista, ni respon globalment a un model urbà propi d’una determinada política municipal. Aquest espai és el resultat d’una sèrie de rectificacions i esmenes de projectes previs, entre les quals destaca, per la seva importància, l’aportació de l’arquitecte Adolf Florensa, qui restaurà la muralla romana i projectà alguns dels edificis del conjunt. Les rectificacions que proposà Florensa esmenaren primer i capgiraren després, tota la sèrie d’actuacions urbanes o propostes anteriors que des del Pla Cerdà havien anat definit l’àrea de l’entorn de la Catedral.

Prolegòmens, el Pla Cerdà.

En el seu Pla d’Eixampla de Barcelona, Ildefons Cerdà que fou un higienista convençut i militant, proposà la integració forçada en la quadrícula de l’Eixampla del que eren els barris interiors del nucli murat de la ciutat, mitjançant la realització de tres vies amples que obririen, com en un símil quirúrgic, l’abscés de la ciutat antiga tot propiciant actuacions de reforma interior per cauteritzar el teixit urbà malalt i permetre el pas de les infraestructures del port. El propi Cerdà justificà així la seva proposta:

«La abertura de estas grandes vías al través de la Ciudad antigua según las direcciones de los vientos más saludables, proporcionará ancho paso a la luz, al aire, a los hombres y a las mercancías, y traerá la salubridad, el bienestar y la riqueza a toda la población.» [1]

Les dues vies perpendiculars a la costa eren els perllongaments del que més endavant serien els carrers de Pau Claris (o Via Laietana) i de Muntaner. La tercera via proposada era perpendicular a les anteriors i travessava la ciutat medieval al nord-oest de la Catedral, unint el que actualment és la cruïlla del carrer del Comerç i el passeig de Lluís Companys, amb la cruïlla entre la Ronda de sant Antoni i el carrer de Campo Sagrado.

Enmig d’una gran polèmica que s’havia iniciat abans de l’enderroc de les muralles, el Govern d’Espanya va aprovar el Pla Cerdà el 4 de setembre de 1860. Immediatament, com a continuació de la polèmica, el pla fou rebutjat pels més conspicus intel·lectuals i representants de la burgesia catalana de l’època amb tota mena d’improperis i insults mentre una aliança entre propietaris de terrenys, especuladors i polítics feu fracassar en Pla Cerdà en els seus aspectes més avançats, tal com explica en forma magistral el professor Fabià Estapé en el seu llibre «Vida y obra de Ildefonso Cerdá». El significat de l’aportació de Cerdà a Barcelona i a la Història de l’urbanisme no fou reconeguda per l’anomenada «societat civil» i les institucions del Principat fins el centenari del Pla l’any 1959.

La «Reforma» d’Àngel Baixeres.

La Via Laietana fou la primera i única de les tres vies proposades pel Pla Cerdà que es portà endavant a partir del Projecte de Reforma Interior de l’arquitecte municipal Àngel Baixeras (la «Reforma»). En els debats jurídics que varen permetre tant la seva aprovació com la d’una nova Llei d’Expropiació Forçosa, la contribució de Baixeres a més del projecte de reforma, fou la presentació d’una moció per estendre els principis d’utilitat pública a les àrees urbanes.

La «Reforma» d’Àngel Baixeras, tenia com a punt de partida la proposta de les tres vies que travessaven els barris antics segons l’esquema de Cerdà. Però anava més enllà en proposar integrar l’estructura urbana del centre de la ciutat amb els models innovadors proposats per Cerdà en el seu Eixampla. En aquest sentit proposava un àrea més gran d’expropiació per crear nous solars en el sentit de la profunditat edificable, per tal de permetre el desenvolupament a curt i mig termini de noves illes regulars i d’edificis viables que formarien el nou centre modern de la ciutat. Això permetia la financiació de les obres mitjançant la venda de solars en front a les noves i modernes avingudes.

El Projecte de Reforma Interior comportava l’enderroc de tot un conjunt d’edificis de l’antiga trama medieval, la majoria dels quals estaven en els barris de Sant Cugat del Rec, la Ribera i del Pi, i també d’una sèrie d’edificis que actualment formen part destacada del Patrimoni Arquitectònic de la ciutat de Barcelona, en aquells anys encara poc valorats: la Casa de Caritat, les Drassanes, el conjunt de l’Antic Hospital de la Santa Creu, el Saló del Tinell, la Casa dels Canonges, la Pia Almoina, els palaus gòtics del carrer de Montcada, i les esglésies de Sant Sever i Sant Felip Neri, etc.Les afectacions sobre els edificis històrics i també sobre els edificis i la trama de carrers i carrerons de la ciutat medieval valgueren a Baixeras el sobrenom d’«el Hausman català».

En l’entorn de la Catedral, es preveia la creació d’una plaça davant de la façana principal, tot ampliant el Pla de la Seu fins enllaçar amb la via C, així com un gran jardí a la part posterior del temple, que s’hauria estès fins al carrer Jaume I tot enderrocant la Casa dels Canonges i les illes edificades entre la plaça del Rei i el cr. del Bisbe per fer uns carrers amples i unes construccions modernes, a fí i efecte de donar visibilitat a l’absis, a la manera com Haussman havia esventrat l’«Ille de la Cité» per poder visualitzar la catedral de «Nôtre Dame» de París.

Amb la decisió de limitar la «Reforma» a l’apertura de les tres grans vies confiant la continuació del projecte per la trama urbana medieval de l’entorn es van iniciar les obres el dia 10 de març de 1908 quan el Rei Alfons XII, amb el President del Govern i Alcalde de la ciutat assistiren a l’inici dels treballs amb l’enderroc de la casa del número 71 del carrer Ample, la qual es trobava al bell mig de la via A. Les demolicions abastaven des del carrer Ample fins el carrer Jonqueres i es van portar a terme en tres seccions en les quals es va actuar correlativament, la qual cosa feia possible delimitar els solars i fer la subhasta posterior que permetia anar finançant a mesura que s’anaven fent.

La via C es va poder iniciar aprofitant les franges laterals de 20 m a banda i banda de la via A però més enllà, l’esmentada franja d’enderrocs les coses no eren tant senzilles ja que «las calles viejas inmediatas quedaban cerradas por las islas de casas nuevas y las calles nuevas no tenían salida, cerradas por las casas viejas. Así la nueva calle atravesaba la ciudad sin comunicaciones, aislada de ella», tot i això els treballs culminaren l’any 1913. Per tractar de resoldre les dificultats d’enllaç amb la trama existent, l’any 1913 s’encarregà als arquitectes Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch i Ferran Romeu i Ribot que estudiessin la solució d’aquest problema, cadascun d’ells a càrrec d’una secció.

Al darrera de les propostes dels tres arquitectes trobem ja una major sensibilitat envers els monuments que formaven part del patrimoni urbà de la ciutat[2], en aquest sentit, Puig i Cadafalch que estava a càrrec de la secció segona, proposà continuar el carrer de la Tapineria fins la Via C i fer una plaça enfront de la Capella Reial de Santa Àgata (la plaça de Ramón Berenguer el Gran) per tal de fer visible el monument que llavors encara estava recobert per les construccions medievals adossades. En la secció primera Doménec i Montaner proposava obrir sengles carrers a ambdós costats de la via Laietana[3] amb un traçat casual, més o menys paral·lel a aquesta. En obrir el carrer del Sotstinent Navarro es va posar al descobert la Muralla Romana de Barcino, fet que tingué un gran ressò cultural i ciutadà. Jeroni Martorell, primer cap del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Mancomunitat digué: «gracias a la revisión del proyecto Baixeras, una vía que habría sido anodina, se ha convertido en calle de verdadero interés y monumental».

La destrucció del patrimoni històric de la ciutat per l’obertura de la Via Laietana va ser objecte de nombroses crítiques que van fer que l’Ajuntament de Barcelona revises el traçat de les vies B i C aprovant la proposta de l’arquitecte municipal Antoni Darder l’any 1918. En els darrers anys de la dècada van ser d’intens debat, amb propostes de tota mena adreçades principalment a modificar el traçat de la Via C entre la plaça Nova i la Rambla i més enllà, fins l’Hospital de la Santa Creu on entroncava amb els problemes de traçat de la Via B. Les idees que inspiraven als arquitectes Bona, Bonet, Puig Giralt i Darder ja no eren d’arrel haussmanniana sinó que assumien la visió de Camillo Sitte tot renunciant al culte a l’eix («culte a l’axe») que era a la base de la reforma d’Àngel per Baixeras.

Continuara amb:

El Barri Gòtic.

El «Pla de Sanejament» del GATCPAC.

La intervenció de l’arquitecte Adolf Florensa.

Les darreres intervencions.

Notes:

[1] Teoría de la Construcción de las Ciudades. Cerdá y Barcelona, vol.1. Madrid: Ministerio para las Administraciones Públicas/Ajuntament de Barcelona, 1991. (veure a: http://www.ub.edu/geocrit/sn-63.htm).

[2] L’any 1914 d’aprovació de les propostes, la Mancomunitat de Catalunya havia fundat el Servei de Catalogació i Conservació de Monuments.

[3] Nomenclator de Barcelona.

Anuncis