Arxiu d'etiquetes: city

El problema és la desigualtat, no l’especulació

1766449963_f0be3de217_b

Fotografia de Payton Chung a Flickr. Comentari de l’autor : «Bay Street a Emeryville: l’escala general del carrer principal sembla funcionar bé, tot i que en paper els edificis semblen massa alts per aquest ample de carrer. Potser és un factor de l’orientació solar?»

El 17 d’abril de 2017, l’urbanista Payton Chung, publicà en el seu blog «west north», una entrada sota el títol «The problem is inequality, not speculation» (El problema és la desigualtat, no l’especulació), on reflexiona sobre «..els preus de l’habitatge fora de control» a Portland i altres àrees metropolitanes del nord-oest del Estats Units d’Amèrica.

Payton manté una polèmica amb Carles (Chuck) Marohn a propòsit de les adquisicions massives de sòl urbà en àmbits residèncials de baixa densitat, amb l’esperança d’una requalificació que permeti augmentar la densitat tot canviant la tipologia edificatòria d’unifamiliar a plurifamiliar. Payton Chung, contrariament a Chuck Marohn, sostè que aquets tipus d’especulació, lligada a areès residèncials ben comunicades o amb bones perspectives pel que fa a la millora urbana i conseqüent augment dels preus des habitages, tot i ser indesitjables, en realitat són situacions marginals.

Payton Chung diu: «En innombrables àrees que no han estat densificades, els preus de l’habitatge han augmentat, independentment de l’especulació.

33519360570_6a44127d6c

El 1946, fins i tot el Partit Comunista dels Estats Units va acceptar que la solució òbvia a la manca d’habitatge era construir habitatges. Per què ara és controvertit?

Per a Payton Chung:  «L’augment de la dispersió de la productivitat crea fluxos de treballadors cap a àrees metropolitanes d’alta productivitat, impulsant els preus de les cases locals a causa del subministrament limitat d’habitatge. Per contra, les famílies es desprenen de zones de baixa productivitat, reduint els preus de les cases locals. Això augmenta la dispersió dels preus de la casa.»

Si fem una transposició de les reflexions de Payton Chung a les areès turístiques de la ciutat de Barcelona, o també altres ciutats afectades pel turisme incontrolat, dins dels límits de la nostra realitat urbana, tindrem el següent :

  1. La Barceloneta, la Ciutat Vella, l’Eixample els podem assimilar a àmbits d’alta productivitat, millor dit rendibilitat, en el sector turístic i de l’allotjament turístic.
  2. Conseqüentment els preus de les cases locals augmenten pel el canvi de paradigma que suposa l’ús dels habitatges com allotjaments turístics d’alta rendibilitat.
  3. Els habitants dels barris són expulsats, en base les Llleis de lloguer i altres, que atorguen amplies facultats al propietari, sense gaires obligacions.
  4. Les plataformes de lloguer vacacional com Airbnb, Couchsurfing, etc. només fan d’intermediaris que especulen en un àmbit desrregulat on gairebé tot és permès.

L’exemple de la ciutat de Venèzia és el mirall del que serà d’aquí a pocs anys una part important de Barcelona.

28084277770_fb1c3fd737_z

Edifici del carrer de la Junta del Comerç núm. 8; correspòn a la tipologia de «Casa de renda urbana burgesa» pròpia dels eixamples vuitcentistes de la Ciutat Vella (dintre les muralles) de la Barcelona anterior o contemòrània del Pla Cerdà.

No hi ha altre solució que la regulació de l’allotjament turístic com un sector productiu, suprimint els privilegis del propietaris dels apartaments de lloguer i prohibint l’activitat en les areès mes congestionades. Això implica un canvi radical en la legislació de l’estat espanyol responsable de la legislació bàsica d’arrendaments urbans i d’urbanisme etc., però també de la Generalitat de Catalunya, responsable directe de la legislació d’activitats turístiques i d’altres.

L’Ajuntament de Barcelona, l’única institució que fa alguna cosa per encarar el problema, hauria de fer molt més, però la composició política del consistori frena sistemàticament les iniciatives més importants.

Les classes populars, que avuí dia són molta més gent que els «pobres de solemnitat» ja que abasta les classes mitjanes empobrides, joves, etc., són expulsades dels barris on han viscut sempre i el relleu generacional ha desaparegut completament… Anem cap a una NO CIUTAT, cap a uns NO BARRIS, ja que la ciutat i els barris són com un ecosistema que es reprodueix continuament i trencar el relleu generacional és matar-lo.

 

 

Enllaç

 

jane_jacobs-580x480

«En aquests dies es celebra , en la majoria de les ciutats del món, el centenari del naixement de Jane Jacobs , genial urbanista i activista social que amb el seu llibre “Mort i vida de les grans ciutats” ( 1961 ) va canviar definitivament la manera de mirar i analitzar els fenòmens urbans.»

«”Mort i vida de les grans ciutats” ( 1961 ) va rescatar les riques preexistències de la ciutat multifuncional , compacta i densa on el carrer, el barri i la comunitat són vitals en la cultura urbana. “Mantenir la seguretat de la ciutat és tasca principal dels carrers i les senderes“.Per a ella un carrer segur és el que proposa una clara delimitació entre l’espai públic i el privat, amb gent i moviment constants, illes no molt grans que generin nombroses cantonades i encreuaments de carrers; on els edificis mirin cap a la vorera perquè molts ulls la custodien. Idees absolutament innovadores per a la seva època com la barreja d’usos, la densitat equilibrada, la protecció del patrimoni arquitectònic i urbà, la prioritat dels vianants, les identitats de barri o la cura disseny de l’espai públic són part d’un cos doctrinari d’enorme vigència.»

Origen: Jane Jacobs y la humanización de la ciudad, Plataforma Urbana

Ville Radieuse: la ciudad pensada por Le Corbusier que nunca llegó a construirse

La Ciutat Radiant.

La Ciutat Radiant.

Por Gili Merin. via land8.com Ville Radieuse (La Ciudad Radiante) es un plan maestro urbano de Le Corbusier, presentado por primera vez en 1924 y publicado en un libro llamado igual en 1933, aunque nunca llegó a construirse. Diseñado para contener medios de transporte eficaces, así como una gran cantidad de espacios verdes y luz solar, la ciudad del […]

Origen: Ville Radieuse: la ciudad pensada por Le Corbusier que nunca llegó a construirse

Enllaç

Els espais perduts o abandonats que hi ha a Nova York equivalen a quatre vegades la superfície del Central Park, el principal parc de la ciutat que té 341 hectàrees.

Amb l’objectiu de recuperar part d’aquests llocs i transformar-los en nous espais públics, l’ONG Design Trust for Public Spaces iniciar fa dos anys un projecte anomenat «Under the Elevated: Reclamació de l’espai, connectant comunitats» que va desenvolupar amb el Departament de Transport (DOT) i que pretén recuperar espais sota els ponts i passos sobre nivell de la autopista Brooklyn Queens Expressway (BQE). Els resultats van ser publicats aquest mes en un llibre en el es mostren els llocs potencials i que aconsella sobre com es podrien millorar aquests espais.

Continuar llegint a Plataforma Urbana…

Enllaç

HYPE PAPI

Main Bazaar, Paharganj

The Blue Lady#Paris-France

Qualsevol fotografia o video d’un carrer en una ciutat, poble, llogaret etc, ja sigui documental o artística, tot s’hi val en l’escenari de la fotografia al carrer. Pot ser un gènere interessant i divertit de fotografia o video, i pot proporcionar una font d’referència històrica en un futur no molt llunyà. També és una manera diferent d’aconseguir, aquí i ara, parlar amb la gent i veure d’una altra manera les coses dins dels carrers i la ciutat.

Streets In The City, un grup al Flickr.

Bon dia a Zuric

Hopp Schwiiz!

Després de l’emocionant 2 a 1 del partit Suïssa- Equador, els fans celebren el resultat al carrer Langstrasse de Zuric.

Feierabend

Uns dies més tard, de matinada prop de Limatplatz, els paletes i pintors van a la feina amb els carrers encara buits.

dusk

Al creument del Rolandstrasse amb el Langstrasse comença el nou dia.

El decurs del temps en el carrer d’una ciutat forma part de la descripció del fet urbà ja que no hem de veure la ciutat i els seus carrers simplement com un conjunt material i estàtic d’edificis, voreres i mobiliàri urbà, etc. El més important de la ciutat són els ciutadans i la seva vida.

Al Flickr hi ha un munt de grups que contenen excel·lents imatges sobre el carrer i la ciutat els quals constitueixen una font insustituible de conèixement.

Aquestes fotografies i moltes més que fa i publica en Tobi Gaulke (àlies gato-gato-gato) al Flickr en són una mostra de qualitat.

En Tobi també publica llibres electònics sobre temes de fotografia al carrer.

 

 

 

 

 

 

 

Édouard Manet i la «Place de Clichy».

Vue prise de la Place Clichy (1878). Oli sobre llenç, 40.5 x 24.2 cm. Édouard Manet (1832-1883).

Vue prise de la Place Clichy (1878). Oli sobre llenç, 40.5 x 24.2 cm. Édouard Manet (1832-1883).

La pintura a l’aire lliure fou un dels temes preferits dels pintors Impressionistes. Pintar «au plein air» fou una de les bases estètiques del moviment. A partir del 1865, Monet i Renoir van escollir com a tema els paissatges de París, si be no fou fins el 1872 que els pintors van assumir el carrer, el seu moviment i la seva llum, els seus embussos i les reunions fugisseres [1].

Però plantar el cavallet al bell mig del carrer no era tant senzill com plantar-lo al camp. Fou per això que sovint pintaven a vista d’ocell, des dels balcons de casa o de l’estudi. Pissarro en fou un mestre d’aquest tipus de composició, ja que el permetia pintar malgrat la seva delicada salut.

La «Place de Clichy» és el tema d’aquest quadre menor en el qual Edouard Manet plasmà el que veia des del balcó de l’estudi que tenia al 43 de la Rue de St Petresbourg. Un balcó obert al nord sobre el «Boulevard des Batignoles», el barri preferit pels intelectials i artistes. Són els anys 70 del segle XIX, quan la «plaine de Monceau», «les Batignolles», «le maquis de Montmatre», etc. és a dir les barriades exteriors a la muralla de París que són prop de la «Barrière de Clichy» s’estan integrant a la ciutat que en aquest indret encara està construïn-se i els llogers són més econòmics.

Aquest és un suburbi ple de vida, en el quadre veiem l’escombriaire i la gent que creua pel mig del carrer en primer pla, al darrera, a la dreta d’un l’arbre la terrassa del «café» sota el seu tendal, a l’esquerra una botiga amb tot de gent mirant les mercaderies que envaeixen la vorera i s’enfonsen fins una mena de pati posterior. Darrera mateix de l’arbre hi ha un solar amb un petit edifici d’un color verd-grisòs que és l’accès a l’edifici blanc amb teulada grisa i xemeneia que pot ser una destilleria o una farinera vinculada als molins de vent que abundaven en aquests llocs abans del Baró de Haussman i l’enderroc de les muralles de París.

Imatges de l'entorn de la «Place de Clichy» al darrer terç del Segle XIX [2]

Imatges de l’entorn de la «Place de Clichy» al darrer terç del Segle XIX [2]

Durant les segona meitat del segle XIX, molts dels antics molins de prop de Montmatre, foren reconvertits en llocs d’esbarjo: el «Moulin de la Galette» que va pintar Renoir o el «Moulin Rouge» no són pas lluny d’aquí. Les fotografies de l’època ens mostren com eren els carrers i l’entorn del «boulevard des Batignoles» (foto 1) amb la seva activitat comercial amb les mercaderies a la vorera com si fossin en uns encants; de la «Place de Clichy» (foto 2)  amb els tendals de les botigues sota els arbres, però també amb les xemeneies, les destilleries, i els magatzems així com els carros dels traginers; o de «le maquis de Montmatre» (foto 3) amb els masos i molins de vent, els horts periurbans amb les barraques de fusta pels estris de conreu o per a latrina, les tanques escadusseres, etc. Tot plegat un moment únic com és la transformació de l’entorn que genera el creixement de la ciutat.

Actualment, 136 anys més tard la «Place de Clichy» ja no és un tema dels pintors Impressionistes sinó un espai urbà anàrquic i desordenat que és el maldecap dels enginyers de trànsit de la «ville lúmière» [3].

Els «Grands Boulevards» de l’entorn de l’Opera i dels «Champs Élysées» que segueixen l’ordenació del Baró de Haussman, amb les seves façanes tant equilibrades i polides, amb  les mansardes a la meteixa alçada, etc., s’esvaeix en arrivar a l’entorn de la «Place de Clichy», on els edificis tenen cada un la seva pròpia alçada i s’ubiquen format xamfrans desiguals respecte dels angles que formen per parells els set carrers que conflueixen en la plaça.

La «Place de Clichy» actualment.

La «Place de Clichy» actualment.

L’antic suburbi anàrquic i alegre de l’entorn de la «place de Pigalle» i del «Boulevard des Batignoles» que un dia va atraure Édouard Manet i altres pintors com: Auguste Renoir, Norbert Goeneuette, Paul Signac, Vincent van Gogh, Pierre Bonnard, Raoul Dufy etc. [4], actualment és un fet urbà descontrolat. És però, un tros de ciutat que encara inspira (però menys) als artistes, així tenim que a mitjans del segle XX la plaça fou l’escenari de les desventures d’Antoine, l’inoblidable «alter ego» del director de la película «Les 400 coups», François Truffaut [5] .

Antoine veu la seva mare besant-se amb l’amant a l’accés a l’estació de metro de «Place de Clichy».

Notes:

[1] Journal de l’Impressionisme. Textos de Maria i Godfrey Blunden. Editions d’Art Albert Skira, Genève 1970. pàgina 137.

[2] Del llibre: «Paris au temps des fiacres.» Philippe Mellot, Hippolyte Blancart, Bertall. Editions de Borée, 2006.

[3] Veure la monografia sobre la «Place de Clichy» editada per  l’Ajuntament de París.

[4] Veure «La place de Clichy vue par les peintres».

[5] Veure «Les 400 coups: Paris locations – The Cine-Tourist».