Arxiu d'etiquetes: Barcelona

El problema és la desigualtat, no l’especulació

1766449963_f0be3de217_b

Fotografia de Payton Chung a Flickr. Comentari de l’autor : «Bay Street a Emeryville: l’escala general del carrer principal sembla funcionar bé, tot i que en paper els edificis semblen massa alts per aquest ample de carrer. Potser és un factor de l’orientació solar?»

El 17 d’abril de 2017, l’urbanista Payton Chung, publicà en el seu blog «west north», una entrada sota el títol «The problem is inequality, not speculation» (El problema és la desigualtat, no l’especulació), on reflexiona sobre «..els preus de l’habitatge fora de control» a Portland i altres àrees metropolitanes del nord-oest del Estats Units d’Amèrica.

Payton manté una polèmica amb Carles (Chuck) Marohn a propòsit de les adquisicions massives de sòl urbà en àmbits residèncials de baixa densitat, amb l’esperança d’una requalificació que permeti augmentar la densitat tot canviant la tipologia edificatòria d’unifamiliar a plurifamiliar. Payton Chung, contrariament a Chuck Marohn, sostè que aquets tipus d’especulació, lligada a areès residèncials ben comunicades o amb bones perspectives pel que fa a la millora urbana i conseqüent augment dels preus des habitages, tot i ser indesitjables, en realitat són situacions marginals.

Payton Chung diu: «En innombrables àrees que no han estat densificades, els preus de l’habitatge han augmentat, independentment de l’especulació.

33519360570_6a44127d6c

El 1946, fins i tot el Partit Comunista dels Estats Units va acceptar que la solució òbvia a la manca d’habitatge era construir habitatges. Per què ara és controvertit?

Per a Payton Chung:  «L’augment de la dispersió de la productivitat crea fluxos de treballadors cap a àrees metropolitanes d’alta productivitat, impulsant els preus de les cases locals a causa del subministrament limitat d’habitatge. Per contra, les famílies es desprenen de zones de baixa productivitat, reduint els preus de les cases locals. Això augmenta la dispersió dels preus de la casa.»

Si fem una transposició de les reflexions de Payton Chung a les areès turístiques de la ciutat de Barcelona, o també altres ciutats afectades pel turisme incontrolat, dins dels límits de la nostra realitat urbana, tindrem el següent :

  1. La Barceloneta, la Ciutat Vella, l’Eixample els podem assimilar a àmbits d’alta productivitat, millor dit rendibilitat, en el sector turístic i de l’allotjament turístic.
  2. Conseqüentment els preus de les cases locals augmenten pel el canvi de paradigma que suposa l’ús dels habitatges com allotjaments turístics d’alta rendibilitat.
  3. Els habitants dels barris són expulsats, en base les Llleis de lloguer i altres, que atorguen amplies facultats al propietari, sense gaires obligacions.
  4. Les plataformes de lloguer vacacional com Airbnb, Couchsurfing, etc. només fan d’intermediaris que especulen en un àmbit desrregulat on gairebé tot és permès.

L’exemple de la ciutat de Venèzia és el mirall del que serà d’aquí a pocs anys una part important de Barcelona.

28084277770_fb1c3fd737_z

Edifici del carrer de la Junta del Comerç núm. 8; correspòn a la tipologia de «Casa de renda urbana burgesa» pròpia dels eixamples vuitcentistes de la Ciutat Vella (dintre les muralles) de la Barcelona anterior o contemòrània del Pla Cerdà.

No hi ha altre solució que la regulació de l’allotjament turístic com un sector productiu, suprimint els privilegis del propietaris dels apartaments de lloguer i prohibint l’activitat en les areès mes congestionades. Això implica un canvi radical en la legislació de l’estat espanyol responsable de la legislació bàsica d’arrendaments urbans i d’urbanisme etc., però també de la Generalitat de Catalunya, responsable directe de la legislació d’activitats turístiques i d’altres.

L’Ajuntament de Barcelona, l’única institució que fa alguna cosa per encarar el problema, hauria de fer molt més, però la composició política del consistori frena sistemàticament les iniciatives més importants.

Les classes populars, que avuí dia són molta més gent que els «pobres de solemnitat» ja que abasta les classes mitjanes empobrides, joves, etc., són expulsades dels barris on han viscut sempre i el relleu generacional ha desaparegut completament… Anem cap a una NO CIUTAT, cap a uns NO BARRIS, ja que la ciutat i els barris són com un ecosistema que es reprodueix continuament i trencar el relleu generacional és matar-lo.

 

 

Anuncis
Enllaç

Tres receptes per a la plaça de l’Abaceria

La Trama Urbana

Una reforma que entengués el mercat com un porxo alt, sense soterrani per a vehicles i amb vocació de defensar les mans petites no només seria més justa i sostenible, sinó també més ràpida i barata.

View original post 462 more words

Cases de Josep Masana | Flickr – Photo Sharing!

Cases Josep Masana 01

Conjunt de nou edificis tipus casa de renda urbana entre mitgeres, amb dos pisos per replà, ubicats al carrer de Lleida núm 90 – 11, cantonada amb els carrers de l’Olivera (nùm. 68 – 80) i de Tamarit (núm. 68 – 70).
Josep Masana, propietari dels solars on s’aixeca el conjunt, encarregà el projecte a l’Arquitecte Ramon Reventós i Farrerons. Foren construïts en diferents fases entre els anys 1929 i 1930.
La importància d’aquest conjunt rau en la utilització que es fa, per primera vegada a Catalunya, d’un llenguatge racionalista de caràcter expressionista que pren com a model les experiències centreeuropees, en el camp de l’habitatge massiu i l’«Art-Decô».
Està inclos en el Catàleg de Patrimoni Arquitectònic de la Ciutat de Barcelona amb el nombre d’identificació 1.733.

Torre Baró, porta de Collserola – I.

Vista del barri de Torre-Baró de Barcelona. L’aqüeducte, el parc del torrent de la font de Maguès amb unes cases front al carrer d’Esculapi Càncer, al fons la segona torre del Baró que actualment és un mirador sobre la ciutat i el símbol de tot el districte de Nou Barris.

Vista del barri de Torre-Baró de Barcelona. L’aqüeducte, el parc del torrent de la font de Maguès amb unes cases front al carrer d’Esculapi Càncer, al fons la segona torre del Baró que actualment és un mirador sobre la ciutat i el símbol de tot el districte de Nou Barris.

A la memòria de Manuel Vital.

En sortir de Barcelona pel nord, en un indret dominat pels viaductes i les infraestructures dels accessos de la ciutat, entre el riu Besòs i la Serra de Collserola, al damunt dels murs de contenció i talussos del ferrocarril a Vic i Puigcerdà, uns moderns blocs d’habitatges formen el barri de Torre Baró 2. Més enllà es veuen els blocs de «Ciutat Meridiana» i entremig, s’entreveu l’estació o baixador que fins fa uns anys portava exclusivament el nom de Torre-Baró, al qual s’afegiren els de les barriades veïnes.

Fa 110 anys, quan tot l’indret eren vinyes i terrenys forestals, amb alguns camps de conreu a la part de Vallbona que aprofitaven les aigües del Rec Comptal, la «Compañía de las Alturas del Nordeste de Horta» va iniciar la venda de parcel·les en les terres que el baróde Sivatte posseia en aquest indret de la Serra de Collserola; el projecte fou abandonat per falta de compradors, si bé es varen constrïur algunes torres en la vessant solellada de la vall del torrent de la Font de Magués. A l’agost de 1939, un anunci publicat a «La Vanguardia» oferia terrenys a 10 cèntims el pam. Al 1942 al costat dels burots de la «Torre del Baró», a la carretera de Ribes, hi havia el bar «Los Cazadores» que funcionava també com a centre social i lloc de guarda dels estris amb els quals, els esforçats compradors obrien camins a la muntanya i bastien les seves casetes.

L’any 1945 funcionava ja una escola bressol i al 1949, Escolapi Càncer Duaso1, promotor immobiliàri a qui el baró de Sivatte havia encomanat la gestió de les vendes de la seva finca, va negociar la construcció, per part de RENFE, d’un baixador pel barri, en la via del ferrocarril de Vic, el qual fou constrït previ pagament del seu cost per part dels veïns a raó de 2 cèntims per pam2. El nom del baixador i del barri es refereix a la torre setcentista (la primera torre del Baró) a la qual ja ens hem referit i que fou enderrocada en construïr-se l’autopista de Granollers (AP-7)3 així com a la torre que el baró de Sivatte feu construïr al cim del Turó den Xiró (la segona torre del Baró) que actualment és un mirador sobre la ciutat i el símbol de tot el districte de Nou Barris.

Durant els primers anys de la postguerra i, especialment a partir de 1946, va incrementar-se notablement el flux d’immigrants procedents inicialment de la Catalunya rural i, posteriorment, d’altres regions dEspanya i, a partir dels anys 50, principalment d’Andalusia i Extremadura, en un moviment de població impulsat tant per la misèria com per l’atracció de la migració a Catalunya, on les neccesitats de mà d’obra de la industria, principalment el textil4 s’oferien com a única alternativa a les males condicions de vida de la postguerra.

Manuel Vital (Valencia de Alcántara 1923, Barcelona 2010), dirigent obrer (Comissions Obreres) i president de l’AAVV del barri durant els anys de la Transició Democràtica, recordava així la seva experiència d’aquells anys:

«A principios de los 50 me enteré de que en Torre-Baró había unos terrenos en venta. Conseguí una hipoteca y compré una parcela que, como todas las de la zona, no tenía permiso de construcción; de hecho, este barrio no ha estado legalizado hasta principios de los 80. Debido a la fuerte inmigración de la época y a la gran demanda de viviendas, hubo una gran especulación y todas estas tierras se vendieron como si fueran solares. Nadie intervino en aquello. Al contrario, los especuladores hicieron unos cuantos caminos de carro, unas veredas sin asfaltar, y se dedicaron a vender las parcelas de una forma intensiva.»5

L’any 1953 els veïns de Torre Baró i de Vallbona es constituiren en Cooperativa, editaren una revista i al 1955 s’inagurà el Col·legi de Sant Josep, el primer del barri.

El Pla Comarcal de 1953 va qualificar part dels terrenys com a «Ciudad Jardín semi-extensiva», un tipus d’ordenació per a torretes petites o xalets unifamiliars, la qual cosa va obrir esperances d’una propera legalització.

Però a l’obaga del torrent de la Font de Magués, que el Pla Comarcal qualificava com zona verda es varen vendre, a termini, petites parcel·les mitjançant uns contractes molt abussius l’incompliment dels quals suposava la perdua de la propietat, això va fer que molts adquirents haguessin de subdividir i vendre les parts resultants en forma irregular per poder fer front a les quotes. El resultat va ser una parcel·lació clandestina al marge del Registre de la Propietat i una congestió i exagerada del barri.

Estudi realitzat pel Laboratori d’Urbanisme de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona relatiu al procès d’ampliació d’una «corea» d’autoconstrucció. Imatge amb @ (drets d’autor, veure nota 7)

Estudi realitzat pel Laboratori d’Urbanisme de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona relatiu al procès d’ampliació d’una «corea» d’autoconstrucció. Imatge amb @ (drets d’autor, veure nota 7)

En la lògica especulativa de les «urbanitzacions marginals» de l’etapa franquista, els barris de Torre-Baró i Vallbona foren veritables «arrabals de la plusvalia», llocs on els propietaris de les antigues finques rústiques va esperar a que:

«El asentamiento, aunque clandestino, de unas familias y edificaciones, obligue, por razones llamadas «sociales» o de orden público, a legalizaciones «a posteriori» y asegure así la cualificación urbana de aquella finca con el beneficio consiguiente.»6

Els intents de transformació que les autoritats franquistes varen proposar pel barri: un «Plan de Ordenación de Torre Baró» de 1960 i el «Plan Parcial Torre-Baró, Vallbona, Trinidad» de 1972, s’emparen en la «incontestable» neccesitat de reordenar la vialitat, en aquest cas les noves autopistes de Girona i Terrassa, els cinturons de Ronda, etc., així com les «innegables razones sociales» de dotar de serveis als barris, van ser objecte d’una important contestació motivada pel fet que afavoria únicament interessos especulatius front als interessos veïnals7. Finalment cap pla no va ser aprovat pels organismes tècnics de la Comissió d’Urbanisme de Barcelona que, en aquells anys, revisaven el Pla Comarcal de 1953, antecedent del Pla General Metropolità de Barcelona.

El dia 14 de juliol de 1976, després de la mort del Dictador i d’un procès extraordinariament llarg i conflictiu que havia abstat des de mitjans dels anys 60 fins la mateixa vigilia de la reunió de la «Comissión Provincial de Urbanismo de Barcelona» (Organisme depenent del «Ministerio de la Vivienda»), s’aprovà definitivament el Pla General Metropolità de Barcelona8.

El Pla General Metropolità classificà la major part del sòl dels barris de Torre-Baró i Vallbona com Sól Urbà amb la qualificació urbanística de Zona 16 de Renovació Urbana-Rehabilitació. Es tracta d’unes determinacions coherents amb els objectius del PGM aplicats als barris de Torre-Baró i Vallbona9.

Les determinacions de la qualificació urbanística de zona de Renovació Urbana, Rehabilitació (clau 16) estableixen la necessitat d’elaborar Plans Especials per poder actuar en aquestes zones, i assenyala la possibilitat d’adoptar un subtipus d’edificació específic atenent a les característiques de les edificacions existents10.

La Memòria Històrica de Torre Baró ens acosta al paper de les associacions de veïns en el moviment popular dels darrers anys de franquisme i a una sèrie d’episodis de la Transició Democràtica a la ciutat de Barcelona, com el «segrest» pacífic d’un autobús de la línia 47 (7 de maig de 1978) protagonitzat pels veïns de Torre Baró encapçalats per Manuel Vital (de qui ja hem parlat) que llavors era el president de l’AAVV del barri. Aquest «segrest» va fer que els autobusos urbans de Barcelona «pugessin» fins la part alta de Nou Barris i d’altres barriades populars, tot perllongant els recorreguts que habitualment finien en el que en podríem dir, els «baixos» dels barris11.

L’any 1980, sota el mandat del batlle Narcís Serra, els arquitectes Dols, Millet i Pàez reberen l’encàrrec per a la redacció de la documentació tècnica del P.E.R.I. de Torre-Baró, el qual fou aprovat definitivament l’any 1985. Era una proposta consensuada amb el veïnat mitjançant una amplia participació, i era també una proposta tècnicament innovadora, de significat inequívocament progressista, concebuda en aquells anys d’entusiasme per la Democràcia recentment conquerida i per l’accés al govern de la ciutat d’un govern d’esquerres (PSC i PSUC)

Continuarà.

Notes :

1 «Manuel Mujica Millán y el urbanismo novecentista en Cataluña, 1917-1927», autor Vicente Casals Costa. Article publicat a «Biblio 3W. Revista bibliográfica de geografía y ciencias sociales», Vol. XVI, nº 925, maig 2011. ISSN: 1138-9796.

2 Llibre «Els barris de Barcelona», Vol III: «Gràcia, Horta-Guinardó, Nou Barris», Pàg. 306. Diversos autors. Publicat per Editorial Enciclopèdia Catalana, 1999. ISBN: 9788441227729.

3 Id. nota anterior.

5 Llibre «Els barris de Barcelona», Vol III: «Gràcia, Horta-Guinardó, Nou Barris», Pàg. 307., Diversos autors. Llibre publicat per Editorial Enciclopèdia Catalana, 1999. ISBN: 9788441227729.

6 «Los arrabales de la plusvalia» Autor: Manuel de Solà-Morales, Monografia A2 de lopuscle «La urbanización marginal I.», pàg. 25 i següents. Publicat lany 1976 pel Laboratori d’Urbanisme de la Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona.

7 «La transformación del Torre-Baró y Vallbona en Barcelona» Autors: J.L. Gòmez Ordoñez, Joan Busquets i Manuel de Solà-Morales, Monografia C de lopuscle «La urbanización marginal I.», pàg. 101 i següents. Publicat lany 1976 pel Laboratori d’Urbanisme de la Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona.

8 Veure documentació gràfica al Registre de Planejament urbanístic de Catalunya.

9 Títol IV, Secció 10a, Art. 359 I següents de les «Normes Urbanstiques del Pla General Metropolità».

10 Ídem nota anterior, Art. 360.3.

11«Manuel Vital para siempre», entrada al blog «El tranvia 48»

Escultures de la plaça de Catalunya

Escultura pça. Catalunya_138Escultura pça. Catalunya_031Escultura pça. Catalunya_020Escultura pça. Catalunya_014Escultura pça. Catalunya_004Escultura pça. Catalunya_137
Escultura pça. Catalunya_136Escultura pça. Catalunya_135Escultura pça. Catalunya_134Escultura pça. Catalunya_133Escultura pça. Catalunya_132Escultura pça. Catalunya_131
Escultura pça. Catalunya_130Escultura pça. Catalunya_129Escultura pça. Catalunya_128Escultura pça. Catalunya_127Escultura pça. Catalunya_126Escultura pça. Catalunya_125
Escultura pça. Catalunya_124Escultura pça. Catalunya_123Escultura pça. Catalunya_122Escultura pça. Catalunya_121Escultura pça. Catalunya_120Escultura pça. Catalunya_119

Escultures de la plaça de Catalunya, un álbum en Flickr.

La plaça de Catalunya fou urbanitzada segons un projecte presentat l’any 1924 per l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona en el qual col·laboren els arquitectes: Doménech, Catà, Cendoya, Azúa, Darder i Nebot. Aquest projecte es porta a terme excepte pel que fa a la font central, el templet de costat nord-oest i una font en l’angle de les Rambles (on actualment hi ha «la Deessa» i el monument a Francesc Macià.
Al desembre de 1926, s’inicià una primera campanya de moralitat contra les escultures, quan encara s’havien d’encarregar. El grup «Al·legoria de Tarragona» d’Otero i la «Deessa» de Clarà en foren les principals víctimes.
Afortunadament per a la ciutat i l’Art, les escultures romanen a la plaça on podem admirar la bellesa dels cossos nus de les noies que celebren la varema, o les formes càlides i sensuals de «la Deessa» ajupida de Clarà, que tant van escandalitzar a la burgesia benpensant de l’època…
No oblidem d’admirar la Font dels Dofins, al peu dels grups al·legòrics de «Tarragona» i «Lleida», amb el entremaliats infants de Jaume Otero, ni els grups de «la Saviesa» i «el Treball», amb uns cavalls que volen empendre el vol cap el cel de Barcelona.

La plaça Nova i l’avinguda de la Catedral.

El conjunt urbà de la plaça Nova i l’avinguda de la Catedral de Barcelona, amb l’imponent muralla de l’antiga Barcino, la Catedral de Santa Eulàlia i la Casa de la Pia Almoina en la façana sud-est, confrontades amb l’ordenat conjunt noucentista de l’Hotel Colon, en la façana nord-oest de la plaça, constitueix un dels fets urbans més interessants de Barcelona, la descripció del qual ens permetrà conèixer l’evolució de la ciutat en aquest àmbit que fins els anys 60 del segle XX estava format per dues places i un carrer que les unía, mentre que cent anys abans no era altre cosa que un conjunt de carrers i carrerons vorejats d’edificis obsolets on malvivia la població que progressivament anava omplint la ciutat, atreta per les oportunitats de treball que aquesta oferia com a conseqüència de la industrialització. El coneixement del fet urbà esmentat també ens acosta a la vida ciutadana i a la política municipal dels darrers cent-cinquanta anys i ens obre perspectives i enllaços vers altres disciplines i qüestions força interessants.

Aquest espai no és el fruït d’un projecte urbà sorgit de la tasca creativa d’un sol un arquitecte o urbanista, ni respon globalment a un model urbà propi d’una determinada política municipal. Aquest espai és el resultat d’una sèrie de rectificacions i esmenes de projectes previs, entre les quals destaca, per la seva importància, l’aportació de l’arquitecte Adolf Florensa, qui restaurà la muralla romana i projectà alguns dels edificis del conjunt. Les rectificacions que proposà Florensa esmenaren primer i capgiraren després, tota la sèrie d’actuacions urbanes o propostes anteriors que des del Pla Cerdà havien anat definit l’àrea de l’entorn de la Catedral.

Prolegòmens, el Pla Cerdà.

En el seu Pla d’Eixampla de Barcelona, Ildefons Cerdà que fou un higienista convençut i militant, proposà la integració forçada en la quadrícula de l’Eixampla del que eren els barris interiors del nucli murat de la ciutat, mitjançant la realització de tres vies amples que obririen, com en un símil quirúrgic, l’abscés de la ciutat antiga tot propiciant actuacions de reforma interior per cauteritzar el teixit urbà malalt i permetre el pas de les infraestructures del port. El propi Cerdà justificà així la seva proposta:

«La abertura de estas grandes vías al través de la Ciudad antigua según las direcciones de los vientos más saludables, proporcionará ancho paso a la luz, al aire, a los hombres y a las mercancías, y traerá la salubridad, el bienestar y la riqueza a toda la población.» [1]

Les dues vies perpendiculars a la costa eren els perllongaments del que més endavant serien els carrers de Pau Claris (o Via Laietana) i de Muntaner. La tercera via proposada era perpendicular a les anteriors i travessava la ciutat medieval al nord-oest de la Catedral, unint el que actualment és la cruïlla del carrer del Comerç i el passeig de Lluís Companys, amb la cruïlla entre la Ronda de sant Antoni i el carrer de Campo Sagrado.

Enmig d’una gran polèmica que s’havia iniciat abans de l’enderroc de les muralles, el Govern d’Espanya va aprovar el Pla Cerdà el 4 de setembre de 1860. Immediatament, com a continuació de la polèmica, el pla fou rebutjat pels més conspicus intel·lectuals i representants de la burgesia catalana de l’època amb tota mena d’improperis i insults mentre una aliança entre propietaris de terrenys, especuladors i polítics feu fracassar en Pla Cerdà en els seus aspectes més avançats, tal com explica en forma magistral el professor Fabià Estapé en el seu llibre «Vida y obra de Ildefonso Cerdá». El significat de l’aportació de Cerdà a Barcelona i a la Història de l’urbanisme no fou reconeguda per l’anomenada «societat civil» i les institucions del Principat fins el centenari del Pla l’any 1959.

La «Reforma» d’Àngel Baixeres.

La Via Laietana fou la primera i única de les tres vies proposades pel Pla Cerdà que es portà endavant a partir del Projecte de Reforma Interior de l’arquitecte municipal Àngel Baixeras (la «Reforma»). En els debats jurídics que varen permetre tant la seva aprovació com la d’una nova Llei d’Expropiació Forçosa, la contribució de Baixeres a més del projecte de reforma, fou la presentació d’una moció per estendre els principis d’utilitat pública a les àrees urbanes.

La «Reforma» d’Àngel Baixeras, tenia com a punt de partida la proposta de les tres vies que travessaven els barris antics segons l’esquema de Cerdà. Però anava més enllà en proposar integrar l’estructura urbana del centre de la ciutat amb els models innovadors proposats per Cerdà en el seu Eixampla. En aquest sentit proposava un àrea més gran d’expropiació per crear nous solars en el sentit de la profunditat edificable, per tal de permetre el desenvolupament a curt i mig termini de noves illes regulars i d’edificis viables que formarien el nou centre modern de la ciutat. Això permetia la financiació de les obres mitjançant la venda de solars en front a les noves i modernes avingudes.

El Projecte de Reforma Interior comportava l’enderroc de tot un conjunt d’edificis de l’antiga trama medieval, la majoria dels quals estaven en els barris de Sant Cugat del Rec, la Ribera i del Pi, i també d’una sèrie d’edificis que actualment formen part destacada del Patrimoni Arquitectònic de la ciutat de Barcelona, en aquells anys encara poc valorats: la Casa de Caritat, les Drassanes, el conjunt de l’Antic Hospital de la Santa Creu, el Saló del Tinell, la Casa dels Canonges, la Pia Almoina, els palaus gòtics del carrer de Montcada, i les esglésies de Sant Sever i Sant Felip Neri, etc.Les afectacions sobre els edificis històrics i també sobre els edificis i la trama de carrers i carrerons de la ciutat medieval valgueren a Baixeras el sobrenom d’«el Hausman català».

En l’entorn de la Catedral, es preveia la creació d’una plaça davant de la façana principal, tot ampliant el Pla de la Seu fins enllaçar amb la via C, així com un gran jardí a la part posterior del temple, que s’hauria estès fins al carrer Jaume I tot enderrocant la Casa dels Canonges i les illes edificades entre la plaça del Rei i el cr. del Bisbe per fer uns carrers amples i unes construccions modernes, a fí i efecte de donar visibilitat a l’absis, a la manera com Haussman havia esventrat l’«Ille de la Cité» per poder visualitzar la catedral de «Nôtre Dame» de París.

Amb la decisió de limitar la «Reforma» a l’apertura de les tres grans vies confiant la continuació del projecte per la trama urbana medieval de l’entorn es van iniciar les obres el dia 10 de març de 1908 quan el Rei Alfons XII, amb el President del Govern i Alcalde de la ciutat assistiren a l’inici dels treballs amb l’enderroc de la casa del número 71 del carrer Ample, la qual es trobava al bell mig de la via A. Les demolicions abastaven des del carrer Ample fins el carrer Jonqueres i es van portar a terme en tres seccions en les quals es va actuar correlativament, la qual cosa feia possible delimitar els solars i fer la subhasta posterior que permetia anar finançant a mesura que s’anaven fent.

La via C es va poder iniciar aprofitant les franges laterals de 20 m a banda i banda de la via A però més enllà, l’esmentada franja d’enderrocs les coses no eren tant senzilles ja que «las calles viejas inmediatas quedaban cerradas por las islas de casas nuevas y las calles nuevas no tenían salida, cerradas por las casas viejas. Así la nueva calle atravesaba la ciudad sin comunicaciones, aislada de ella», tot i això els treballs culminaren l’any 1913. Per tractar de resoldre les dificultats d’enllaç amb la trama existent, l’any 1913 s’encarregà als arquitectes Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch i Ferran Romeu i Ribot que estudiessin la solució d’aquest problema, cadascun d’ells a càrrec d’una secció.

Al darrera de les propostes dels tres arquitectes trobem ja una major sensibilitat envers els monuments que formaven part del patrimoni urbà de la ciutat[2], en aquest sentit, Puig i Cadafalch que estava a càrrec de la secció segona, proposà continuar el carrer de la Tapineria fins la Via C i fer una plaça enfront de la Capella Reial de Santa Àgata (la plaça de Ramón Berenguer el Gran) per tal de fer visible el monument que llavors encara estava recobert per les construccions medievals adossades. En la secció primera Doménec i Montaner proposava obrir sengles carrers a ambdós costats de la via Laietana[3] amb un traçat casual, més o menys paral·lel a aquesta. En obrir el carrer del Sotstinent Navarro es va posar al descobert la Muralla Romana de Barcino, fet que tingué un gran ressò cultural i ciutadà. Jeroni Martorell, primer cap del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Mancomunitat digué: «gracias a la revisión del proyecto Baixeras, una vía que habría sido anodina, se ha convertido en calle de verdadero interés y monumental».

La destrucció del patrimoni històric de la ciutat per l’obertura de la Via Laietana va ser objecte de nombroses crítiques que van fer que l’Ajuntament de Barcelona revises el traçat de les vies B i C aprovant la proposta de l’arquitecte municipal Antoni Darder l’any 1918. En els darrers anys de la dècada van ser d’intens debat, amb propostes de tota mena adreçades principalment a modificar el traçat de la Via C entre la plaça Nova i la Rambla i més enllà, fins l’Hospital de la Santa Creu on entroncava amb els problemes de traçat de la Via B. Les idees que inspiraven als arquitectes Bona, Bonet, Puig Giralt i Darder ja no eren d’arrel haussmanniana sinó que assumien la visió de Camillo Sitte tot renunciant al culte a l’eix («culte a l’axe») que era a la base de la reforma d’Àngel per Baixeras.

Continuara amb:

El Barri Gòtic.

El «Pla de Sanejament» del GATCPAC.

La intervenció de l’arquitecte Adolf Florensa.

Les darreres intervencions.

Notes:

[1] Teoría de la Construcción de las Ciudades. Cerdá y Barcelona, vol.1. Madrid: Ministerio para las Administraciones Públicas/Ajuntament de Barcelona, 1991. (veure a: http://www.ub.edu/geocrit/sn-63.htm).

[2] L’any 1914 d’aprovació de les propostes, la Mancomunitat de Catalunya havia fundat el Servei de Catalogació i Conservació de Monuments.

[3] Nomenclator de Barcelona.