Arxiu de la categoria: Ciutats

La plaça d’Espanya de Barcelona.

font_pl-espanya_barcelona_c1

Aquests dies, circula per les xarxes socials una proposta per camviar el nom de la plaça d’Espanya de Barcelona, per altres noms de personatges de la política o de la cultura que recentment (aquesta mateixa setmana) estàn d’actualitat. No sembla que aquestes propostes puguin tirar endavant tenint en compte la normativa de l’Ajuntament de Barcelona, continguda en la ponència de Nomenclàtor dels carrers de Barcelona.

I millor que sigui aixís ja que el nom dels carrers i les places forma part de la vida de la ciutat, canviar el nom dels carrers i les places existents té sempre un component de mutilació del record, de la memòria històrica de les ciutats. És per això que l’actuació de canviar un nom existent ha d’estar basada en criteris culturals i socials que tinguin un ampli consens i canviar el nom de la plaça d’Espanya de Barcelona no respòn a cap dels esmentats criteris.

La plaça d’Espanya de Barcelona és emblemàtica, forma part del parimoni cultural de la ciutat. La «Font dels Tres Mars» és una alegoria de la península Ibèrica. Fou obra de l’arquitecte modernista Josep Maria Jujol (1929), qui va voler simbolitzar els tres mars que envolten la península Ibèrica, o Espanya.

figura-6

Els plans urbanístics i projectes d’urbanització de la plaça d’Espanya i de la muntanya de Montjuich, anteriors i posteriors a l’Exposició Universal de 1929, son part destacada de la història de la ciutat.

Modificar el seu nom deixaria la «Font dels Tres Mars» sense sentit, pensem per un moment en que tenen a veure els personatges que es proposen amb l’alegoria d’Espanya que és el seu contingut estètic i cultural.

El nom dels carrers és rellevant dins del model cultural -urbanístic d’una ciutat i la Memòria Històrica mai n’és un aspecte secundari. Altres places de Barcelona han estat víctimes dels canvis de nom polítics, basats en el sectarisme i la revenja; la plaça de  Francesc Macià, la Gran Via i la Diagonal…, la plaça d’Espanya fou respectada, per raons obvies, pel franquisme, fou afortunada en aquest sentit i no hi ha un sol motiu per perpetrar una mutilació tant brutal del Patrimoni Cultural de i la Memòria Històrica de la ciutat de Barcelona.

 

 

 

De com l’agricultura gairebé va destruir l’antiga civilització humana

Imatge de Çatalhöyük per Dan Lewandowski

Fa uns 9.000 anys, els éssers humans havien dominat l’agricultura fins al punt on el menjar era abundant. Poblacions auge, i les persones van començar a moure en grans assentaments plenes de milers de persones. I després, de sobte, aquests proto-ciutats van ser abandonades durant mil·lennis. És un dels majors misteris de la civilització humana primerenca.

L’alba de l’era de l’agricultura cau durant el “neolític”, també conegut com l’Edat de Pedra tardana. En aquest moment, fa uns 12.000 anys, la gent ja havien desenvolupat eines molt sofisticades de pedra, armes i atuells de fang per cuinar i emmagatzematge. I quan van trobar llavors que van fer créixer delicioses plantes, al llarg de les seves caminades els va portar a plantar a les valls dels rius de la ruta, per la qual cosa tindrien una collita saborosa a l’any següent. Una vegada que aquestes explotacions informals havien aconseguit ser una mica més gran, va començar a semblar menys avantatjós mantenir itinerància quan hi havia tant menjar en un sol lloc. A la zona de Orient Mitjà, al llarg de la Mediterrània oriental, els grups nòmades que una vegada havien viscut de la caça i la recol·lecció van començar a establir-se en petits llogarets durant part de l’any….

Continuar llegint, en anglès a :

How Farming Almost Destroyed Ancient Human Civilization

La petita y sorprenentment història de les hores alegres al terrat.

Viure en un gratacel. Un grup de nois juguen bales en un terrat de Nova York amb roba estesa al fons. Data desconeguda. (foto: Bain News Service. Library of Congress.)

L’accés a un terrat és un luxe de la vida urbana. No és cap sorpresa que avui els bars , restaurants, hotels i edificis d’apartaments estan tots competint per treure profit de la impuls humà per pujar als cims de les coses i passar l’estona allà. Però fa 140 anys, l’únic que ajuntava la gent als terrats urbans era roba estesa. En aquell temps, els terrats eren domini exclusiu dels equips industrials i del servei domèstic. L’impuls de la majoria dels residents era de mantenir-se allunyats.

Continua a CITYLAB …. (en anglès)

Bon dia a Zuric

Hopp Schwiiz!

Després de l’emocionant 2 a 1 del partit Suïssa- Equador, els fans celebren el resultat al carrer Langstrasse de Zuric.

Feierabend

Uns dies més tard, de matinada prop de Limatplatz, els paletes i pintors van a la feina amb els carrers encara buits.

dusk

Al creument del Rolandstrasse amb el Langstrasse comença el nou dia.

El decurs del temps en el carrer d’una ciutat forma part de la descripció del fet urbà ja que no hem de veure la ciutat i els seus carrers simplement com un conjunt material i estàtic d’edificis, voreres i mobiliàri urbà, etc. El més important de la ciutat són els ciutadans i la seva vida.

Al Flickr hi ha un munt de grups que contenen excel·lents imatges sobre el carrer i la ciutat els quals constitueixen una font insustituible de conèixement.

Aquestes fotografies i moltes més que fa i publica en Tobi Gaulke (àlies gato-gato-gato) al Flickr en són una mostra de qualitat.

En Tobi també publica llibres electònics sobre temes de fotografia al carrer.

 

 

 

 

 

 

 

Édouard Manet i la «Place de Clichy».

Vue prise de la Place Clichy (1878). Oli sobre llenç, 40.5 x 24.2 cm. Édouard Manet (1832-1883).

Vue prise de la Place Clichy (1878). Oli sobre llenç, 40.5 x 24.2 cm. Édouard Manet (1832-1883).

La pintura a l’aire lliure fou un dels temes preferits dels pintors Impressionistes. Pintar «au plein air» fou una de les bases estètiques del moviment. A partir del 1865, Monet i Renoir van escollir com a tema els paissatges de París, si be no fou fins el 1872 que els pintors van assumir el carrer, el seu moviment i la seva llum, els seus embussos i les reunions fugisseres [1].

Però plantar el cavallet al bell mig del carrer no era tant senzill com plantar-lo al camp. Fou per això que sovint pintaven a vista d’ocell, des dels balcons de casa o de l’estudi. Pissarro en fou un mestre d’aquest tipus de composició, ja que el permetia pintar malgrat la seva delicada salut.

La «Place de Clichy» és el tema d’aquest quadre menor en el qual Edouard Manet plasmà el que veia des del balcó de l’estudi que tenia al 43 de la Rue de St Petresbourg. Un balcó obert al nord sobre el «Boulevard des Batignoles», el barri preferit pels intelectials i artistes. Són els anys 70 del segle XIX, quan la «plaine de Monceau», «les Batignolles», «le maquis de Montmatre», etc. és a dir les barriades exteriors a la muralla de París que són prop de la «Barrière de Clichy» s’estan integrant a la ciutat que en aquest indret encara està construïn-se i els llogers són més econòmics.

Aquest és un suburbi ple de vida, en el quadre veiem l’escombriaire i la gent que creua pel mig del carrer en primer pla, al darrera, a la dreta d’un l’arbre la terrassa del «café» sota el seu tendal, a l’esquerra una botiga amb tot de gent mirant les mercaderies que envaeixen la vorera i s’enfonsen fins una mena de pati posterior. Darrera mateix de l’arbre hi ha un solar amb un petit edifici d’un color verd-grisòs que és l’accès a l’edifici blanc amb teulada grisa i xemeneia que pot ser una destilleria o una farinera vinculada als molins de vent que abundaven en aquests llocs abans del Baró de Haussman i l’enderroc de les muralles de París.

Imatges de l'entorn de la «Place de Clichy» al darrer terç del Segle XIX [2]

Imatges de l’entorn de la «Place de Clichy» al darrer terç del Segle XIX [2]

Durant les segona meitat del segle XIX, molts dels antics molins de prop de Montmatre, foren reconvertits en llocs d’esbarjo: el «Moulin de la Galette» que va pintar Renoir o el «Moulin Rouge» no són pas lluny d’aquí. Les fotografies de l’època ens mostren com eren els carrers i l’entorn del «boulevard des Batignoles» (foto 1) amb la seva activitat comercial amb les mercaderies a la vorera com si fossin en uns encants; de la «Place de Clichy» (foto 2)  amb els tendals de les botigues sota els arbres, però també amb les xemeneies, les destilleries, i els magatzems així com els carros dels traginers; o de «le maquis de Montmatre» (foto 3) amb els masos i molins de vent, els horts periurbans amb les barraques de fusta pels estris de conreu o per a latrina, les tanques escadusseres, etc. Tot plegat un moment únic com és la transformació de l’entorn que genera el creixement de la ciutat.

Actualment, 136 anys més tard la «Place de Clichy» ja no és un tema dels pintors Impressionistes sinó un espai urbà anàrquic i desordenat que és el maldecap dels enginyers de trànsit de la «ville lúmière» [3].

Els «Grands Boulevards» de l’entorn de l’Opera i dels «Champs Élysées» que segueixen l’ordenació del Baró de Haussman, amb les seves façanes tant equilibrades i polides, amb  les mansardes a la meteixa alçada, etc., s’esvaeix en arrivar a l’entorn de la «Place de Clichy», on els edificis tenen cada un la seva pròpia alçada i s’ubiquen format xamfrans desiguals respecte dels angles que formen per parells els set carrers que conflueixen en la plaça.

La «Place de Clichy» actualment.

La «Place de Clichy» actualment.

L’antic suburbi anàrquic i alegre de l’entorn de la «place de Pigalle» i del «Boulevard des Batignoles» que un dia va atraure Édouard Manet i altres pintors com: Auguste Renoir, Norbert Goeneuette, Paul Signac, Vincent van Gogh, Pierre Bonnard, Raoul Dufy etc. [4], actualment és un fet urbà descontrolat. És però, un tros de ciutat que encara inspira (però menys) als artistes, així tenim que a mitjans del segle XX la plaça fou l’escenari de les desventures d’Antoine, l’inoblidable «alter ego» del director de la película «Les 400 coups», François Truffaut [5] .

Antoine veu la seva mare besant-se amb l’amant a l’accés a l’estació de metro de «Place de Clichy».

Notes:

[1] Journal de l’Impressionisme. Textos de Maria i Godfrey Blunden. Editions d’Art Albert Skira, Genève 1970. pàgina 137.

[2] Del llibre: «Paris au temps des fiacres.» Philippe Mellot, Hippolyte Blancart, Bertall. Editions de Borée, 2006.

[3] Veure la monografia sobre la «Place de Clichy» editada per  l’Ajuntament de París.

[4] Veure «La place de Clichy vue par les peintres».

[5] Veure «Les 400 coups: Paris locations – The Cine-Tourist».

 

 

Escultures de la plaça de Catalunya

Escultura pça. Catalunya_138Escultura pça. Catalunya_031Escultura pça. Catalunya_020Escultura pça. Catalunya_014Escultura pça. Catalunya_004Escultura pça. Catalunya_137
Escultura pça. Catalunya_136Escultura pça. Catalunya_135Escultura pça. Catalunya_134Escultura pça. Catalunya_133Escultura pça. Catalunya_132Escultura pça. Catalunya_131
Escultura pça. Catalunya_130Escultura pça. Catalunya_129Escultura pça. Catalunya_128Escultura pça. Catalunya_127Escultura pça. Catalunya_126Escultura pça. Catalunya_125
Escultura pça. Catalunya_124Escultura pça. Catalunya_123Escultura pça. Catalunya_122Escultura pça. Catalunya_121Escultura pça. Catalunya_120Escultura pça. Catalunya_119

Escultures de la plaça de Catalunya, un álbum en Flickr.

La plaça de Catalunya fou urbanitzada segons un projecte presentat l’any 1924 per l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona en el qual col·laboren els arquitectes: Doménech, Catà, Cendoya, Azúa, Darder i Nebot. Aquest projecte es porta a terme excepte pel que fa a la font central, el templet de costat nord-oest i una font en l’angle de les Rambles (on actualment hi ha «la Deessa» i el monument a Francesc Macià.
Al desembre de 1926, s’inicià una primera campanya de moralitat contra les escultures, quan encara s’havien d’encarregar. El grup «Al·legoria de Tarragona» d’Otero i la «Deessa» de Clarà en foren les principals víctimes.
Afortunadament per a la ciutat i l’Art, les escultures romanen a la plaça on podem admirar la bellesa dels cossos nus de les noies que celebren la varema, o les formes càlides i sensuals de «la Deessa» ajupida de Clarà, que tant van escandalitzar a la burgesia benpensant de l’època…
No oblidem d’admirar la Font dels Dofins, al peu dels grups al·legòrics de «Tarragona» i «Lleida», amb el entremaliats infants de Jaume Otero, ni els grups de «la Saviesa» i «el Treball», amb uns cavalls que volen empendre el vol cap el cel de Barcelona.


«Rena Effendi, ha documentat molts dels barris i enclavaments que apareixen en l’obra de Padura i d’altres artistes cubans. En les seves fotos de l’Havana, veiem una ciutat gairebé congelada en el temps. Les relíquies d’una altra època esquitxen els carrers, com a puntals d’una pel·lícula d’època. Effendi també representa animada vida dels carrers de la ciutat, fotografiar persones en moviment en un context de murals de vius colors pastís i la signatura de l’Havana. Cuba no és un paradís ni un infern, sinó més aviat un purgatori, on alguns de nosaltres tenim la possibilitat de salvació.»