Arxiu de l'autor: vicenstort

Quant a vicenstort

Arquitecte de Barcelona. Ara pinto aquarel·les, pastels, olis (de tant en tant) i dibuixos a llapis. Escric i edito aquest blog sobre «el carrer i la ciutat» i un blog personal d'idees, fotos, dibuixos, etc. a «tumblr».

A través d’escàndols de drets humans i crisi diplomàtica, el somni de Qatar per a una “World-Class City” avança.

DSC_7436
Traducció lliure de Google de l’article de la revista Archdaily :
© Manuel Alvarez Diestro per a totes les imatges.

Resum :

La història de la península de Qatar (o Catara, primer etiquetada en un antic mapa dibuixat pel polimat greco-romà Claudi Ptolemaeus) es remunta a l’edat paleolítica. A la dècada de 1930, el petit estat del Golf lluitava per mantenir la seva posició com a centre del comerç de perles, però poc després, als anys quaranta, es trobava al capdavant del creixement econòmic i el progrés després del descobriment de les seves vastes reserves de petroli. Avui, Qatar és el país més ric del món per càpita; la seva capital, Doha, un cultiu cada vegada més gran d’alts raims brillants, amb edificis ocasionals dels arquitectes més sol·licitats del món, efectuats, el seu horitzó amb grues incansables i els seus suburbis amb escorxadors, maquinària i munts infinits de sorra desplaçada

Vistes les aquestes fotografies de Manuel Álvarez Diestro, la carrera impacient del país cap a un somni extravagant del desert constitueix un rècord, però potser també es pot llegir com un enfocament subtil per la voluntat de Qatar de seguir endavant, tot i estar plena de controvèrsies i crisis durant els últims anys.

…/…

Per a la Copa del Món de 2022, Speer Jr va proposar un pla que es pogués assimilar fàcilment al Pla Director 2030 existent a Qatar elaborat el 2008; les principals característiques de la seva proposta van ser vuit estadis modulars nous que es podrien desmantellar i enviar als països en desenvolupament després del final del torneig, la construcció de temperatures regulades per la refrigeració per absorció i un enfocament general de la sostenibilitat. I així, com Qatar va reservar un pressupost de més de 200 mil milions de dòlars per a la Copa del Món, i el país es va veure confiscat per un boom de construcció més gran del que havia estat abans. També es va enfrontar a un repunt sobtat de càrrecs per suborn i corrupció relacionats amb l’oferta que acabava de guanyar -una mera fitxa en comparació amb el que venia després en forma d’acusacions de violacions de drets humans.

Enllaça per a la traducció sencera amb totes les fotografies a Evernote

Anuncis

How Narinder Sagoo And Foster + Partners Are Turning Architectural Preconceptions On Their Head (With A Pencil) | ArchDaily

For architects, says Narinder Sagoo, Head of Design Communications at Foster + Partners, drawings are about story telling.

Origen: How Narinder Sagoo And Foster + Partners Are Turning Architectural Preconceptions On Their Head (With A Pencil) | ArchDaily

Com Narinder Sagoo i Foster&associats estan convertint preconcepcions arquitectòniques de la seva imaginació (amb un llapis)

Traducció al català de l’article publicat per Jonathan Glancey a ArchDaily el 22 de setembre de 2017

Com Narinder Sagoo i Foster + Partners estan transformant les preconcepcions arquitectòniques al cap (amb un llapis), © Foster + Partners
© Foster + Partners

Aquest breu article, escrit per l’autor i crític Jonathan Glancey, coincideix amb el llançament del Premi de dibuix d’arquitectura inaugural : una competició comissariada pel Festival Mundial d’Arquitectura , elMuseu Sir John Soane i Make . El termini de presentació del premi s’ha estès fins al 25 de setembre de 2017, i s’exhibiran entrades a Londres i Berlín.

Per als arquitectes, diu Narinder Sagoo , director de Disseny de Comunicacions de Foster + Partners, els dibuixos tracten de narrar històries. També són una manera molt efectiva de plantejar preguntes sobre projectes de disseny. Encara que la història de l’arquitectura, segurament des del Renaixement italià, s’ha dibuixat amb dibuixos convincents que afirmen la primacia i reflecteixen la glòria dels edificis totalment resolts, hi ha una altra tensió de visualització que ha permès als arquitectes pensar en projectes sense preconcepcions.

© Foster + Partners© Foster + Partners© Foster + Partners© Foster + Partners+ 8

Desa aquesta foto

© Foster + Partners

© Foster + Partners

Aquests dibuixos són en gran mesura el nen de l’arquitectura de les últimes dècades quan s’ha permès que la forma, plans i seccions d’edificis particulars evolucionin independentment de cànons de disseny específics. Norman Foster , un arquitecte que omple el quadern de dibuix després d’un quadern de dibuix amb dibuixos de llapis, els ha utilitzat per pensar a través de la naturalesa essencial de les comissions de disseny. La immediatesa del seu inesgotable esbossos el va portar a evolucionar alternatives radicals per a la construcció de tipus que, en un moment o altre en la seva evolució, semblaven estar atrapats en una ranura poc satisfactòria.

Desa aquesta foto

Proposta de l'aeroport de Stansted, Regne Unit / Norman Foster. Imatge © Foster + Partners

Proposta de l’aeroport de Stansted, Regne Unit / Norman Foster. Imatge © Foster + Partners

Narinder Sagoo, per a qui el dibuix és de segona naturalesa, es delecta en un dibuix particular que Norman Foster va fer mentre pensava a través de propostes de disseny per a l’aeroport de Stansted [amunt].Mostra una mà girant l’edifici cap per avall. Aquest dibuix directe i pràcticament dibuixat pot semblar molt senzill, però representa el moment en què Foster va decidir canviar la maquinària d’una terminal de l’aeroport des del sostre molt carregat i posar-lo sota terra. Ara, el sostre no podria ser ni més ni menys que un paraigua o parasol elevat i ventilat, lleuger, sense esforç i un món eliminat dels horrors aeroportuístics de falsos i baixos sostres dels anys seixanta fins a finals dels anys vuitanta.

Desa aquesta foto

© Foster + Partners

© Foster + Partners

El que Foster, Sagoo i els seus col·legues han descobert una vegada i una altra, i al voltant del món, és que els clients com aquests dibuixos interrogatius i narradors més que els mateixos arquitectes podrien pensar alguna vegada. Fins fa poc, la majoria dels arquitectes tendien a utilitzar els dibuixos dels clients de forma assertiva. Aquests podrien mostrar representacions molt polides dels esquemes acabats en un moment en el qual el client no estaria exactament segur del que l’edifici que estava en procés de posada podria ser o no.

Desa aquesta foto

© Foster + Partners

© Foster + Partners
Desa aquesta foto

© Foster + Partners

© Foster + Partners

“Mentre es creen dibuixos que qüestionen els breus i preconcepts de tots els interessats”, diu Sagoo, “el més important” del joc d’escacs és posar-se al costat del client i l’usuari, en lloc d’enfrontar-se. El dibuix , després de tot, és un llenguatge i cada idioma requereix que les dues cares funcionin correctament. Així doncs, a través del sorteig podem arribar a conclusions junts … comprovar mat! “

Desa aquesta foto

© Foster + Partners

© Foster + Partners
Desa aquesta foto

© Foster + Partners

© Foster + Partners

Ara, Sagoo esbossos amb llapis d’ Apple a les pantalles d’iPads. Aquesta tecnologia li permet dibuixar amb rapidesa mentre empra un ampli ventall de tècniques. El més important, li permet mostrar dibuixos als clients a mesura que surten, de manera que el disseny pensant i qüestionant, a través d’un projecte, està molt viu davant dels seus ulls. Així doncs, aquí tenim el dibuix de l’arquitecte, tal com ho demostren els arquitectes, però amb l’ajut d’una tecnologia que aporta dibuixos vius de manera cinematogràfica.

Per tant, per a Sagoo, jutge del Premi d’Arquitectura de dibuix de 2017 , les entrades guanyadores no hauran de ser molt compostes (encara que, naturalment, podrien ser). Poden ser dibuixos que mostrin com els arquitectes qüestionen els projectes i com un dibuix, potser molt diferent d’aquell que evoca alguna bellesa de la façana Beaux-Arts , podria canviar la naturalesa mateixa dels edificis.

El poder del dibuix arquitectònic: els esbossos que va salvar Sant Marc

Aquest breu assaig, escrit per l’autor i crític Jonathan Glancey, coincideix amb el llançament del Premi de Dibuix de l’Arquitectura inaugural: una competició comissariada pel Festival Mundial d’Arquitectura, el Museu Sir John Soane i Make. El termini de presentació del premi serà el 18 de setembre de 2017 i s’exhibiran entrades a Londres i Berlín.

L’illa dins l’illa

Rondaller

El Cap CorsCapicorsu en cors- és una península de Còrsega amb una forta personalitat. Els seus habitants l’anomenen l’Isula inde Isula, és a dir l’illa dins l’illa.

Visitar-la suposa conduir per carreteres impossibles entre el turquesa del mar i el verd dels maquis, resseguir penya-segats de vertigen i passar per poblets incrustats a la muntanya.

Patrimonio. Còrsega. França Patrimonio.

Per cert, en cors, el mot maquis -macchia- significa bosc atapeït, fent referència a una vegetació típica d’aquesta illa, que va servir d’amagatall impenetrable pels grups de la resistència francesa. En català s’utilitzà per a designar les guerrilles antifranquistes.

Una possible ruta la podem fer sortint de Bastia i dirigint-nos a Patrimonio –Patrimoniu-, on van néixer els germans Arena, declarats adversaris de Napoleó. Un d’ells va ser guillotinat, segons la moda.

Patrimonio. Còrsega. França

Un menhir amb rostre humà testimonia que la història d’aquest enclavament es remunta a molt abans del que ens pugui arribar la memòria.

Patrimonio. Còrsega. França. Megalitisme L’anomenat ‘U…

View original post 545 more words

El problema és la desigualtat, no l’especulació

1766449963_f0be3de217_b

Fotografia de Payton Chung a Flickr. Comentari de l’autor : «Bay Street a Emeryville: l’escala general del carrer principal sembla funcionar bé, tot i que en paper els edificis semblen massa alts per aquest ample de carrer. Potser és un factor de l’orientació solar?»

El 17 d’abril de 2017, l’urbanista Payton Chung, publicà en el seu blog «west north», una entrada sota el títol «The problem is inequality, not speculation» (El problema és la desigualtat, no l’especulació), on reflexiona sobre «..els preus de l’habitatge fora de control» a Portland i altres àrees metropolitanes del nord-oest del Estats Units d’Amèrica.

Payton manté una polèmica amb Carles (Chuck) Marohn a propòsit de les adquisicions massives de sòl urbà en àmbits residèncials de baixa densitat, amb l’esperança d’una requalificació que permeti augmentar la densitat tot canviant la tipologia edificatòria d’unifamiliar a plurifamiliar. Payton Chung, contrariament a Chuck Marohn, sostè que aquets tipus d’especulació, lligada a areès residèncials ben comunicades o amb bones perspectives pel que fa a la millora urbana i conseqüent augment dels preus des habitages, tot i ser indesitjables, en realitat són situacions marginals.

Payton Chung diu: «En innombrables àrees que no han estat densificades, els preus de l’habitatge han augmentat, independentment de l’especulació.

33519360570_6a44127d6c

El 1946, fins i tot el Partit Comunista dels Estats Units va acceptar que la solució òbvia a la manca d’habitatge era construir habitatges. Per què ara és controvertit?

Per a Payton Chung:  «L’augment de la dispersió de la productivitat crea fluxos de treballadors cap a àrees metropolitanes d’alta productivitat, impulsant els preus de les cases locals a causa del subministrament limitat d’habitatge. Per contra, les famílies es desprenen de zones de baixa productivitat, reduint els preus de les cases locals. Això augmenta la dispersió dels preus de la casa.»

Si fem una transposició de les reflexions de Payton Chung a les areès turístiques de la ciutat de Barcelona, o també altres ciutats afectades pel turisme incontrolat, dins dels límits de la nostra realitat urbana, tindrem el següent :

  1. La Barceloneta, la Ciutat Vella, l’Eixample els podem assimilar a àmbits d’alta productivitat, millor dit rendibilitat, en el sector turístic i de l’allotjament turístic.
  2. Conseqüentment els preus de les cases locals augmenten pel el canvi de paradigma que suposa l’ús dels habitatges com allotjaments turístics d’alta rendibilitat.
  3. Els habitants dels barris són expulsats, en base les Llleis de lloguer i altres, que atorguen amplies facultats al propietari, sense gaires obligacions.
  4. Les plataformes de lloguer vacacional com Airbnb, Couchsurfing, etc. només fan d’intermediaris que especulen en un àmbit desrregulat on gairebé tot és permès.

L’exemple de la ciutat de Venèzia és el mirall del que serà d’aquí a pocs anys una part important de Barcelona.

28084277770_fb1c3fd737_z

Edifici del carrer de la Junta del Comerç núm. 8; correspòn a la tipologia de «Casa de renda urbana burgesa» pròpia dels eixamples vuitcentistes de la Ciutat Vella (dintre les muralles) de la Barcelona anterior o contemòrània del Pla Cerdà.

No hi ha altre solució que la regulació de l’allotjament turístic com un sector productiu, suprimint els privilegis del propietaris dels apartaments de lloguer i prohibint l’activitat en les areès mes congestionades. Això implica un canvi radical en la legislació de l’estat espanyol responsable de la legislació bàsica d’arrendaments urbans i d’urbanisme etc., però també de la Generalitat de Catalunya, responsable directe de la legislació d’activitats turístiques i d’altres.

L’Ajuntament de Barcelona, l’única institució que fa alguna cosa per encarar el problema, hauria de fer molt més, però la composició política del consistori frena sistemàticament les iniciatives més importants.

Les classes populars, que avuí dia són molta més gent que els «pobres de solemnitat» ja que abasta les classes mitjanes empobrides, joves, etc., són expulsades dels barris on han viscut sempre i el relleu generacional ha desaparegut completament… Anem cap a una NO CIUTAT, cap a uns NO BARRIS, ja que la ciutat i els barris són com un ecosistema que es reprodueix continuament i trencar el relleu generacional és matar-lo.

 

 

El pont de Can Ubach.

 

Sketch_21_Pont de Can Ubach 01

A l’indret de Can Jardí, a Valldoreix, en un lloc envoltat d’autopistes i carreteres, hi ha l’antic Pont de Can Ubach, per on la carretera C-1413 de Molins de Rei a Caldas de Montbui creuava la riera de Can Badal, molt aprop de l’aiguabarreig amb la Riera de Rubí.

Es tracta d’un pont magnífic; un exemplar extraordinari de l’Engenyeria Civil de Catalunya i del bon ofici dels paletes i picapedrers que als anys 20 del segle XX bastiren aquest i altres ponts en les carreteres que anava obrint la Mancomunitat de Catalunya.

L’Ajuntament de Sant Cugat del Vallés va incloure aquest pont en el Catàleg de Patrimoni Arquitectònic tot destacant: les voltes obliqües d’obra de fàbrica, les piles de pedra amb esperons. Els murs de contenció de l’antic traçat de la carretera, amb les proteccions de bancades alternades i el roure que hi ha al costet de l’estrep Nord Oest.

La fitxa de catalogació i protecció del pont descriu molt bé les principals característiques, els elements protegits, etc.; i mostra una cartografia actual de l’indret, així com un petit planell topogràfic de com era tot quan la masia de Can Ubach estava dempeus i la carretera seguia el traçat pel pont.

Res a afegir a la descripció esmentada, només resta adjuntar unes fotografies actuals, així com l’apunt que vaig realitzar al octubre del 2015 que obre aquest article.

IMG_5872

IMG_5845

IMG_5866

IMG_5856

IMG_9657

Aquestes fotografies i més a l’album de Flickr :  «Pont de can Ubach»

 

Enllaç

image

L’heterogeneïtat de les diferents pràctiques arquitectòniques, de cada característica cantonada de Buenos Aires , són evidenciades per  Leandro Grovas , que acudeix a plasmar les seves diferències i particularitats a través de la seva càmera.

La singular mirada reflexiona sobre les relacions que existeixen entre les illes i el patrimoni material-arquitectònic. Els convidem a revisar una sèrie de fotografies a continuació.

Publicat a :  Plataforma Arquitectura (19/5/ 2017)

Enllaç

 

Aldo Rossi hauria complert 86 anys.

Arquitecte italià nascut a Milà el 1931 i mort a la seva ciutat natal en 1997.

«…..Dels seus llibres destaquen: la seva primera obra “l’Architettura della citta” (L’arquitectura de la ciutat.1966), que influeix notablement en la cultura arquitectònica actual, esdevenint un de les obres crucials del panorama arquitectònic actual, “Scriti scelti sull’architettura e la citta” (1975), o A Scientific Autobiography (1981), en el qual es barregen la literatura i el projecte, la imaginació i els records…..»

El lema d’aquest blog és una cita del seu llibre “l’Architettura della citta” .

Origen: 86 aniversario de Aldo Rossi – Noticias de Arquitectura – Buscador de Arquitectura