Urbanisme per a principiants.

Boston_ Common&TremontSt_02_tintii_03L’urbanisme és l’art de construir ciutats, és a dir, l’art de projectar, construir i mantenir les ciutats viles i pobles. És la ciència i la tècnica de la planificació urbana[1], de l’ordenació de les ciutats i el territori.[2] L’objecte principal de la disciplina urbanística és la planificació de les ciutats, de l’entorn urbà i del territori.

Obligats a sintetitzar en poques frases el significat principal d’un mot, les definicions, enciclopèdiques obren interrogants a les persones interessades però que no són especialistes ni prou coneixedores del tema; en sentit contrari, pels especialistes o coneixedors il·lustrats del tema, aquestes definicions de conceptes tant sintetitzats resulten insuficients, en ambdós cassos hi ha una al·lusió implícita a la innegable complexitat del tema.

Generalment s’entén que l’urbanisme no és més que la pràctica de la urbanística, la qual és la ciència de la planificació urbana.[3] Així tindrem que la urbanística és una disciplina teòrica que descriu i explica els fets urbans, els processos i la història de les ciutats atenent sobretot a la seva morfologia, mentre que l’urbanisme és la part pràctica d’aquesta ciència, és a dir, la tècnica i fins i tot l’art de construir les ciutats.

Si preguntem als nens o a la gent corrent, «que és una ciutat ?», és probable que obtinguem respostes senzilles i directes com: «un lloc on viu la gent que està fet de carrers, places i cases» o «un conjunt de carrers i cases…»,  etc. Si després preguntem «que és una vila ?» ens diran que és «…com una ciutat petita» o «una ciutat petita al camp»; si després els diem, «si la vila està al camp, on està la ciutat ?» això porta a un dilema pels nostres interlocutors ja que el camp és entès com contraposat a la ciutat, de fet el camp seria «la part del territori que no és ciutat».

Atenent a la memòria històrica, quan no de l’experiència directa, de les gents del camp que foren obligats a l’emigració per sobreviure amb les seves famílies, no és estrany que la contraposició esdevingui fins i tot contradicció ja que la ciutat és el lloc on tingueren una nova oportunitat, on nasqueren els fills, les filles i els néts. La ciutat és el lloc de les oportunitats i de la cultura mentre que el camp, «la no ciutat», és la terra aspra dura i eixuta, que dona escassos fruits dels quals calia pagar les rendes al  cacic. El camp, «la no ciutat», és el lloc on els avis malvisqueren en la misèria i d’on ells o els pares hagueren de fugir.

Preguntem ara, «¿qui ha fet la ciutat?», la resposta ara és: «s’ha fet sola», o «s’ha anat fent amb el temps», o «l’ha fet la gent que hi viu…». Les respostes remeten a les generacions precedents, als avis, o als habitants d’abans, en tot cas és aquesta una resposta essencialment correcte tant en l’àmbit de la gent corrent com en l’acadèmic o dels coneixedors del tema; així tenim la resposta que l’arquitecte, urbanista i professor Manuel de Solà Morales[4] dona a la pregunta: «¿Qué es lo esencial que tiene que dar hoy la arquitectura al ciudadano?»:


[1]  Enciclopèdia Catalana: mot «Urbanisme».

[2]  Wikipèdia Catalana: mot «Urbanisme»

[3]  Enciclopèdia Catalana ídem nota 1.

[4]  Manuel de Solà Morales.Vitoria 1939, Barcelona 2012

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s