Arxius mensuals: Agost de 2017

El problema és la desigualtat, no l’especulació

1766449963_f0be3de217_b

Fotografia de Payton Chung a Flickr. Comentari de l’autor : «Bay Street a Emeryville: l’escala general del carrer principal sembla funcionar bé, tot i que en paper els edificis semblen massa alts per aquest ample de carrer. Potser és un factor de l’orientació solar?»

El 17 d’abril de 2017, l’urbanista Payton Chung, publicà en el seu blog «west north», una entrada sota el títol «The problem is inequality, not speculation» (El problema és la desigualtat, no l’especulació), on reflexiona sobre «..els preus de l’habitatge fora de control» a Portland i altres àrees metropolitanes del nord-oest del Estats Units d’Amèrica.

Payton manté una polèmica amb Carles (Chuck) Marohn a propòsit de les adquisicions massives de sòl urbà en àmbits residèncials de baixa densitat, amb l’esperança d’una requalificació que permeti augmentar la densitat tot canviant la tipologia edificatòria d’unifamiliar a plurifamiliar. Payton Chung, contrariament a Chuck Marohn, sostè que aquets tipus d’especulació, lligada a areès residèncials ben comunicades o amb bones perspectives pel que fa a la millora urbana i conseqüent augment dels preus des habitages, tot i ser indesitjables, en realitat són situacions marginals.

Payton Chung diu: «En innombrables àrees que no han estat densificades, els preus de l’habitatge han augmentat, independentment de l’especulació.

33519360570_6a44127d6c

El 1946, fins i tot el Partit Comunista dels Estats Units va acceptar que la solució òbvia a la manca d’habitatge era construir habitatges. Per què ara és controvertit?

Per a Payton Chung:  «L’augment de la dispersió de la productivitat crea fluxos de treballadors cap a àrees metropolitanes d’alta productivitat, impulsant els preus de les cases locals a causa del subministrament limitat d’habitatge. Per contra, les famílies es desprenen de zones de baixa productivitat, reduint els preus de les cases locals. Això augmenta la dispersió dels preus de la casa.»

Si fem una transposició de les reflexions de Payton Chung a les areès turístiques de la ciutat de Barcelona, o també altres ciutats afectades pel turisme incontrolat, dins dels límits de la nostra realitat urbana, tindrem el següent :

  1. La Barceloneta, la Ciutat Vella, l’Eixample els podem assimilar a àmbits d’alta productivitat, millor dit rendibilitat, en el sector turístic i de l’allotjament turístic.
  2. Conseqüentment els preus de les cases locals augmenten pel el canvi de paradigma que suposa l’ús dels habitatges com allotjaments turístics d’alta rendibilitat.
  3. Els habitants dels barris són expulsats, en base les Llleis de lloguer i altres, que atorguen amplies facultats al propietari, sense gaires obligacions.
  4. Les plataformes de lloguer vacacional com Airbnb, Couchsurfing, etc. només fan d’intermediaris que especulen en un àmbit desrregulat on gairebé tot és permès.

L’exemple de la ciutat de Venèzia és el mirall del que serà d’aquí a pocs anys una part important de Barcelona.

28084277770_fb1c3fd737_z

Edifici del carrer de la Junta del Comerç núm. 8; correspòn a la tipologia de «Casa de renda urbana burgesa» pròpia dels eixamples vuitcentistes de la Ciutat Vella (dintre les muralles) de la Barcelona anterior o contemòrània del Pla Cerdà.

No hi ha altre solució que la regulació de l’allotjament turístic com un sector productiu, suprimint els privilegis del propietaris dels apartaments de lloguer i prohibint l’activitat en les areès mes congestionades. Això implica un canvi radical en la legislació de l’estat espanyol responsable de la legislació bàsica d’arrendaments urbans i d’urbanisme etc., però també de la Generalitat de Catalunya, responsable directe de la legislació d’activitats turístiques i d’altres.

L’Ajuntament de Barcelona, l’única institució que fa alguna cosa per encarar el problema, hauria de fer molt més, però la composició política del consistori frena sistemàticament les iniciatives més importants.

Les classes populars, que avuí dia són molta més gent que els «pobres de solemnitat» ja que abasta les classes mitjanes empobrides, joves, etc., són expulsades dels barris on han viscut sempre i el relleu generacional ha desaparegut completament… Anem cap a una NO CIUTAT, cap a uns NO BARRIS, ja que la ciutat i els barris són com un ecosistema que es reprodueix continuament i trencar el relleu generacional és matar-lo.

 

 

Anuncis