Torre Baró, porta de Collserola – I.

Vista del barri de Torre-Baró de Barcelona. L’aqüeducte, el parc del torrent de la font de Maguès amb unes cases front al carrer d’Esculapi Càncer, al fons la segona torre del Baró que actualment és un mirador sobre la ciutat i el símbol de tot el districte de Nou Barris.

Vista del barri de Torre-Baró de Barcelona. L’aqüeducte, el parc del torrent de la font de Maguès amb unes cases front al carrer d’Esculapi Càncer, al fons la segona torre del Baró que actualment és un mirador sobre la ciutat i el símbol de tot el districte de Nou Barris.

A la memòria de Manuel Vital.

En sortir de Barcelona pel nord, en un indret dominat pels viaductes i les infraestructures dels accessos de la ciutat, entre el riu Besòs i la Serra de Collserola, al damunt dels murs de contenció i talussos del ferrocarril a Vic i Puigcerdà, uns moderns blocs d’habitatges formen el barri de Torre Baró 2. Més enllà es veuen els blocs de «Ciutat Meridiana» i entremig, s’entreveu l’estació o baixador que fins fa uns anys portava exclusivament el nom de Torre-Baró, al qual s’afegiren els de les barriades veïnes.

Fa 110 anys, quan tot l’indret eren vinyes i terrenys forestals, amb alguns camps de conreu a la part de Vallbona que aprofitaven les aigües del Rec Comptal, la «Compañía de las Alturas del Nordeste de Horta» va iniciar la venda de parcel·les en les terres que el baróde Sivatte posseia en aquest indret de la Serra de Collserola; el projecte fou abandonat per falta de compradors, si bé es varen constrïur algunes torres en la vessant solellada de la vall del torrent de la Font de Magués. A l’agost de 1939, un anunci publicat a «La Vanguardia» oferia terrenys a 10 cèntims el pam. Al 1942 al costat dels burots de la «Torre del Baró», a la carretera de Ribes, hi havia el bar «Los Cazadores» que funcionava també com a centre social i lloc de guarda dels estris amb els quals, els esforçats compradors obrien camins a la muntanya i bastien les seves casetes.

L’any 1945 funcionava ja una escola bressol i al 1949, Escolapi Càncer Duaso1, promotor immobiliàri a qui el baró de Sivatte havia encomanat la gestió de les vendes de la seva finca, va negociar la construcció, per part de RENFE, d’un baixador pel barri, en la via del ferrocarril de Vic, el qual fou constrït previ pagament del seu cost per part dels veïns a raó de 2 cèntims per pam2. El nom del baixador i del barri es refereix a la torre setcentista (la primera torre del Baró) a la qual ja ens hem referit i que fou enderrocada en construïr-se l’autopista de Granollers (AP-7)3 així com a la torre que el baró de Sivatte feu construïr al cim del Turó den Xiró (la segona torre del Baró) que actualment és un mirador sobre la ciutat i el símbol de tot el districte de Nou Barris.

Durant els primers anys de la postguerra i, especialment a partir de 1946, va incrementar-se notablement el flux d’immigrants procedents inicialment de la Catalunya rural i, posteriorment, d’altres regions dEspanya i, a partir dels anys 50, principalment d’Andalusia i Extremadura, en un moviment de població impulsat tant per la misèria com per l’atracció de la migració a Catalunya, on les neccesitats de mà d’obra de la industria, principalment el textil4 s’oferien com a única alternativa a les males condicions de vida de la postguerra.

Manuel Vital (Valencia de Alcántara 1923, Barcelona 2010), dirigent obrer (Comissions Obreres) i president de l’AAVV del barri durant els anys de la Transició Democràtica, recordava així la seva experiència d’aquells anys:

«A principios de los 50 me enteré de que en Torre-Baró había unos terrenos en venta. Conseguí una hipoteca y compré una parcela que, como todas las de la zona, no tenía permiso de construcción; de hecho, este barrio no ha estado legalizado hasta principios de los 80. Debido a la fuerte inmigración de la época y a la gran demanda de viviendas, hubo una gran especulación y todas estas tierras se vendieron como si fueran solares. Nadie intervino en aquello. Al contrario, los especuladores hicieron unos cuantos caminos de carro, unas veredas sin asfaltar, y se dedicaron a vender las parcelas de una forma intensiva.»5

L’any 1953 els veïns de Torre Baró i de Vallbona es constituiren en Cooperativa, editaren una revista i al 1955 s’inagurà el Col·legi de Sant Josep, el primer del barri.

El Pla Comarcal de 1953 va qualificar part dels terrenys com a «Ciudad Jardín semi-extensiva», un tipus d’ordenació per a torretes petites o xalets unifamiliars, la qual cosa va obrir esperances d’una propera legalització.

Però a l’obaga del torrent de la Font de Magués, que el Pla Comarcal qualificava com zona verda es varen vendre, a termini, petites parcel·les mitjançant uns contractes molt abussius l’incompliment dels quals suposava la perdua de la propietat, això va fer que molts adquirents haguessin de subdividir i vendre les parts resultants en forma irregular per poder fer front a les quotes. El resultat va ser una parcel·lació clandestina al marge del Registre de la Propietat i una congestió i exagerada del barri.

Estudi realitzat pel Laboratori d’Urbanisme de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona relatiu al procès d’ampliació d’una «corea» d’autoconstrucció. Imatge amb @ (drets d’autor, veure nota 7)

Estudi realitzat pel Laboratori d’Urbanisme de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona relatiu al procès d’ampliació d’una «corea» d’autoconstrucció. Imatge amb @ (drets d’autor, veure nota 7)

En la lògica especulativa de les «urbanitzacions marginals» de l’etapa franquista, els barris de Torre-Baró i Vallbona foren veritables «arrabals de la plusvalia», llocs on els propietaris de les antigues finques rústiques va esperar a que:

«El asentamiento, aunque clandestino, de unas familias y edificaciones, obligue, por razones llamadas «sociales» o de orden público, a legalizaciones «a posteriori» y asegure así la cualificación urbana de aquella finca con el beneficio consiguiente.»6

Els intents de transformació que les autoritats franquistes varen proposar pel barri: un «Plan de Ordenación de Torre Baró» de 1960 i el «Plan Parcial Torre-Baró, Vallbona, Trinidad» de 1972, s’emparen en la «incontestable» neccesitat de reordenar la vialitat, en aquest cas les noves autopistes de Girona i Terrassa, els cinturons de Ronda, etc., així com les «innegables razones sociales» de dotar de serveis als barris, van ser objecte d’una important contestació motivada pel fet que afavoria únicament interessos especulatius front als interessos veïnals7. Finalment cap pla no va ser aprovat pels organismes tècnics de la Comissió d’Urbanisme de Barcelona que, en aquells anys, revisaven el Pla Comarcal de 1953, antecedent del Pla General Metropolità de Barcelona.

El dia 14 de juliol de 1976, després de la mort del Dictador i d’un procès extraordinariament llarg i conflictiu que havia abstat des de mitjans dels anys 60 fins la mateixa vigilia de la reunió de la «Comissión Provincial de Urbanismo de Barcelona» (Organisme depenent del «Ministerio de la Vivienda»), s’aprovà definitivament el Pla General Metropolità de Barcelona8.

El Pla General Metropolità classificà la major part del sòl dels barris de Torre-Baró i Vallbona com Sól Urbà amb la qualificació urbanística de Zona 16 de Renovació Urbana-Rehabilitació. Es tracta d’unes determinacions coherents amb els objectius del PGM aplicats als barris de Torre-Baró i Vallbona9.

Les determinacions de la qualificació urbanística de zona de Renovació Urbana, Rehabilitació (clau 16) estableixen la necessitat d’elaborar Plans Especials per poder actuar en aquestes zones, i assenyala la possibilitat d’adoptar un subtipus d’edificació específic atenent a les característiques de les edificacions existents10.

La Memòria Històrica de Torre Baró ens acosta al paper de les associacions de veïns en el moviment popular dels darrers anys de franquisme i a una sèrie d’episodis de la Transició Democràtica a la ciutat de Barcelona, com el «segrest» pacífic d’un autobús de la línia 47 (7 de maig de 1978) protagonitzat pels veïns de Torre Baró encapçalats per Manuel Vital (de qui ja hem parlat) que llavors era el president de l’AAVV del barri. Aquest «segrest» va fer que els autobusos urbans de Barcelona «pugessin» fins la part alta de Nou Barris i d’altres barriades populars, tot perllongant els recorreguts que habitualment finien en el que en podríem dir, els «baixos» dels barris11.

L’any 1980, sota el mandat del batlle Narcís Serra, els arquitectes Dols, Millet i Pàez reberen l’encàrrec per a la redacció de la documentació tècnica del P.E.R.I. de Torre-Baró, el qual fou aprovat definitivament l’any 1985. Era una proposta consensuada amb el veïnat mitjançant una amplia participació, i era també una proposta tècnicament innovadora, de significat inequívocament progressista, concebuda en aquells anys d’entusiasme per la Democràcia recentment conquerida i per l’accés al govern de la ciutat d’un govern d’esquerres (PSC i PSUC)

Continuarà.

Notes :

1 «Manuel Mujica Millán y el urbanismo novecentista en Cataluña, 1917-1927», autor Vicente Casals Costa. Article publicat a «Biblio 3W. Revista bibliográfica de geografía y ciencias sociales», Vol. XVI, nº 925, maig 2011. ISSN: 1138-9796.

2 Llibre «Els barris de Barcelona», Vol III: «Gràcia, Horta-Guinardó, Nou Barris», Pàg. 306. Diversos autors. Publicat per Editorial Enciclopèdia Catalana, 1999. ISBN: 9788441227729.

3 Id. nota anterior.

5 Llibre «Els barris de Barcelona», Vol III: «Gràcia, Horta-Guinardó, Nou Barris», Pàg. 307., Diversos autors. Llibre publicat per Editorial Enciclopèdia Catalana, 1999. ISBN: 9788441227729.

6 «Los arrabales de la plusvalia» Autor: Manuel de Solà-Morales, Monografia A2 de lopuscle «La urbanización marginal I.», pàg. 25 i següents. Publicat lany 1976 pel Laboratori d’Urbanisme de la Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona.

7 «La transformación del Torre-Baró y Vallbona en Barcelona» Autors: J.L. Gòmez Ordoñez, Joan Busquets i Manuel de Solà-Morales, Monografia C de lopuscle «La urbanización marginal I.», pàg. 101 i següents. Publicat lany 1976 pel Laboratori d’Urbanisme de la Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona.

8 Veure documentació gràfica al Registre de Planejament urbanístic de Catalunya.

9 Títol IV, Secció 10a, Art. 359 I següents de les «Normes Urbanstiques del Pla General Metropolità».

10 Ídem nota anterior, Art. 360.3.

11«Manuel Vital para siempre», entrada al blog «El tranvia 48»

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s