El sentiment de ciutadania

Democracia real a Gràcia (26/05/2011)

L’arquitecte, urbanista i professor Manuel de Solà Morales, en una entrevista a la revista «El País semanal» del dia 12 d’octubre de 2008, a la pregunta: «¿Qué es lo esencial que tiene que dar hoy la arquitectura al ciudadano?» respon el següent :

«El sentido de pertenencia, ciudadanía se diría en el castellano más clásico. Cuando vas a un buen paseo o parque, en Madrid u otra ciudad, en parte la sientes tuya; entiendes que mucha gente la ha hecho y que formas parte de esa ciudad. El cambio de lo subjetivo a lo colectivo, eso es lo que hace la ciudad, que es lo contrario del campo. En la ciudad vivimos con la total sensación de que compartimos,…»

La nostra ciutat, on hem nascut, on treballem o vivim, de segur que incita un sentiment espontani de pertinença («entens que molta gent l’ha fet i que formes part d’aquesta ciutat») o de possessió («en part la sents teva») de ciutadania que és l’objecte de la reflexió de Solà Morales, el qual no contraposa «subjectiu» amb «objectiu», sinó que el confronta amb «col·lectiu».

Al fil de la reflexió de Solà Morales, anoto el següent :

– El sentit del canvi que porta des d’allò que és subjectiu a allò que és col·lectiu en una ciutat, pot ser entès també com una transició, com el fet de sortir de la pròpia casa («la meva casa») vers el carrer que és la part de la ciutat més pròxima a la casa i que compartim amb altres persones.

– El carrer de casa és el primer vincle amb la nostra ciutat, ambdues, casa i ciutat són els àmbits de pertinença i possessió espontània. Des que som infants sortim de casa vers el carrer («el meu carrer» o «el carrer de casa»), anem a l’escola passant per diversos carrers que ja no són el de casa, però que poden ser el de casa dels amics, o el de l’escola, o la plaça del mercat o de l’església, etc.

– Som el que érem quan érem infants, pertanyem a l’espai i el temps que compartíem quan només érem nens que gatejaven o corrien darrera d’una joguina. L’aprenentatge de l’espai el varem fer a casa, on les parets, el terra i el sostre de la llar formaven l’espai on transcorria la nostra vida; i els carrers que compartíem amb altres, que eren part de la ciutat i el primer que d’ella coneixíem; la pell de la ciutat.

L’aprenentatge decisiu de la nostra vida te lloc durant els primers anys, quan els pares i els germans són els nostres mestres, l’escola és la nostra casa i el que aprenem serà, amb el temps, l’essència de la identitat cultural que reconeixerem com a pròpia durant tota la vida: la llengua que parlem, els carrers i places del nostre barri, poble o ciutat, el decurs de les hores del dia amb les seves activitats o rutines associades, o el decurs dels dies, les setmanes o els mesos que ens donen els treballs i les festes compartides amb altres persones de la nostra família o col·lectivitat.

Barcelona 2 de novembre de 2011.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s