Entrada destacada

L’arquitecte Ramón Tort Estrada.

Ramón Tort Estrada
Retrat de joventut de Ramón Tort Estrada vestit per a representar una obra teatral. Dibuix a llapis sobre paper atribuït a l’arquitecte Ignasi Mª Serra Goday (Barcelona 1916 – 1991). Dimensions: 200×140 mm. Col·lecció privada.

El diumenge 29 de desembre s’han complert 100 anys del nixement de l’arquitecte Ramón Tort Estrada. Aquest és un resum biogràfic:

Ramón Tort Estrada va néixer a Sarrià, municipi del Pla de Barcelona agregat a la ciutat l’any 1921, essent l’últim municipi del procès d’agregació. Fill de Joan Tort Vila, funcionari de l’Ajuntament de la vila i de Maria Estrada, filla menor del fuster de Sarrià en Ramón Estrada. De nen feu estudis al col·legi de la «Divina Pastora» i el batxillerat a l’«Escola Pia Sant Antoni».

L’any 1932 ingressà a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, on tinguè de professors, entre d’altres a Josep Mª Jujol, Bonaventura Bassegoda, Josep Francesc Ràfols.

La Guerra Civil (1936-39) va interrompre els seus estudis i fou enrolat en l’Exèrcit de la República, on servì participant en les operacions del front de Terol fins que en una retirada fou fet pressoner per l’Exèrcit Nacionalista prop d’Alcanyís. Desprès d’uns messos a Burgos, fou enrolat en les unitats de desactivació d’explosius del Cos d’Enginyers. Tornà a Barcelona amb la reraguarda de l’Exèrcit Franquista i participà en la desactivació de mines i altres artefactes explosius fins que fou llicènciat l’any 1940.

Durant la Guerra Civil la seva mare havia mort. Al 1940 reprenguè els estudis d’Arquitectura, i obtinguè el titol d’Arquitecte l’any 1942. Aquest mateix any es casà amb Pepita Arnau Trias, nascuda al 1917 a Sarrià i germana del seu millor amic, l’enginyer industrial Lluís Arnau Trias. El matrimoni tinguè 7 fills (4 nois i 3 noies) Visquè sempre a Sarrià, en una casa heretada de Joan Tort Vila.

Les seves primeres obres foren edificis d’habitatges a Sarrià i Barcelona en l’estil Classicista que imperà en els primers anys de la postguerra. Les seves inquietuds el portaren a participar en el concurs «El Problema de la Vivienda Económica en Barcelona» convocat pel Col.legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya i Balears l’any 1949. L’equip format pels arquitectes: Francesc Mitjans, Antoni Moragas, Josep Mª Sostres, J.A. Balcells, Antoni Perpinyá i Ramón Tort guanyà el primer premi amb un treball inspirat en les aportacions al problema de l’habitatge mínim dels C.I.A.M.

A partir del 195o, primer per delegació del Secretari del COAC i posteriorment com a titular en haver guanyat el concurs convocat a l’efecte, dirigí la revista «Cuadernos de Arquitectura». El número 13, el primer sota la direcció de Ramón Tort, es dedica en gran part a l’obra de Josep Mª Jujol, el propi Ramón Tort, en un artícle de comiat quan va deixar la direcció de «Quaderns» (1957) diu el següent :

«Vaig intuir aleshores que Cuadernos tenia una tasca a fer, i que era fer coneixer el modernisme catala, practicament exclós en els tractats d’arquitectura publicats recentment…/…El treball que calia fer era certament complex. Pero ens hi vam posar.»

En l’article citat Ramón Tort ens explica:

«El segon trimestre de l’any 1956, Cuadernos el va dedicar a l’obra de Gaudí (núm. 26). Vam augmentar el tiratge fins a 1.200 exemplars, i llevat deis que habitualment es lliuraven als arquitectes, la resta es va exhaurir en quinze dies.

Moltes escoles i centres d’arquitectes de l’estranger ens feien comandes que no podíem atendre.»

Per motius personals i familiars, deixà la direcció de «Cuadernos de Arquitectura» el 1957. el darrer número sota la seva direcció (29-30) fou dedicat al concurs d’avantprojectes de la nova seu del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i Balears a la plaça Nova de Barcelona.

Posteriorment a l’etapa de «Cuadernos de Arquitectura», es dedicà a les tasques d’Arquitecte Municipal de Gavà i de la Societat General d’Aigües de Barcelona, tasques que combinà amb l’exercici lliure i amb la docència com encàregat de Catedra d’Hidràulica a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona.

Es retirà de l’exercici professional l’any 1978. Durant la seva etapa de jubilat amb col·laboració amb Jordi Jové i Permanyer i Ignasi Aragó i Mitjans, realitzà part dels tres volums de les «Històries il·lustrades de Sarrià»

La seva muller, Pepita Arnau, va morir a Barcelona el 26 de desembre de 1992.

Ramón Tort Estrada va morir a Barcelona el 4 d’agost del 2004.

Obres i treballs

Projectades per Ramón Tort Estrada i construïdes a l'establiment de «Baños Capri» a «la Pineda de Gavà» (d'una postal dels anys 60)
Dutxes en espirals projectades per Ramón Tort Estrada i construïdes a l’establiment de «Baños Capri» a «la Pineda de Gavà» (d’una postal dels anys 60)
Casa al carrer Bonaplata cantonada Calàndries.
Casa de l'Arquitecte a Sarrià
Casa de l’Arquitecte a Sarrià
casa-de-ramocc81n-tort-estrada_placcca7a-bonanova-1-e1546079000784.jpg
Casa a la plaça de la Bonanova núm. 1
projectat per l'Arquitecte Ramón Tort Estrada per encàrrec de l'Ajuntament de Gavà.
Planol d’Urbanització de «La Pineda de Gavà», projectat per l’Arquitecte Ramón Tort Estrada per encàrrec de l’Ajuntament de Gavà.
Anuncis

«Pershing Square», «joveificació» (no gentrificació) al centre de Los Angeles.

«Pershing Square» al «downtown» (centre de Los Angeles), es a punt de ser redissenyada i algunes persones estàn preocupdes per la pérdua d’un valuós espai cívic (1).
El documental «Redemption Square» (2) de John Moody, comença a «Pershing Square», quan una dona vestida de blau inicia un cant tot recordant els fantasmes del seu passat per retrobar-se amb la pròpia identitat.

Downtown-LA-1900

El «Downtown» de Los Angeles al 1900.

Combinant imatges i filmacions antigues, el documental mostra els orígens de «Pershing Square», com va esdevenir un “working man’s park“, un parc de treballadors, un  lloc d’esbarjo per a la gent del «downtown» i com per la seva importància per a la ciutat va ser el lloc propi per a l’erecció de diverses estàtues per celebrar els pioners locals o nacionals; com el general John Joseph “Black Jack” Pershing, que dona nom a la plaça.

laguna-2

Ben Messick, Jugadors d’escacs, oli sobre tela, c. 1936, 40 x 38 polzades.               Col·lecció de Peter i Gail Ochs.

Durant la postguerra, Pershing Square va viure una sèrie de canvis derivats de la suburbialització de la residència i terciarització del «downtown» a partir del dessenvolupament econòmic, emfatitzat per la ideologia del «American way of life». L’any 1952 es va construïr un aparcament sota l’espai obert la plaça, tot eliminant el bell jardí urbà que havia dissenyat John Parkinson, amb reminiscències dels parcs reials d’Europa.

Al damunt, la llosa de formigó fou coberta amb una àmplia extensió de gespa i les rampes d’entrada i sortida impedien l’accès a la plaça des de les voreres que l’envolten. Com a conseqüència, una gran quantitat de persones sense sostre es van refugiar en la relativa seguretat del parc. L’estrella del documental, Lorraine Morland, explica les diverses nits que va passar dins del confort comparatiu de l’estany sec. A través de la necessitat econòmica, la plaça s’havia convertit en la “joia oblidada” al cor de la ciutat.

Los Angeles, Biltmore, Pershing Square, showing Philharm

Només la vorera del Olive St., front al Millennium Biltmore Hotel, està a nivell amb la plaça, els problemes de la qual van cridar l’atenció de la Convenció Nacional Demòcrata de 1960 celebrada a l’hotel, amb el nominat i futur president John F. Kennedy. Per els Jocs Olímpics d’estiu de 1984, la plaça s’havia convertit en un lloc desagradable, i la ciutat va gastar 1 milió de dòlars per a una renovació temporal.

2951000424_18fde8d4c2_o

El 1994 s’inaugurà la renovació integral del parc dissenyada per l’arquitecte mexicà Ricardo Legorreta i l’arquitecte paisagista nord-americà Laurie Olin(3). El parc redissenyat comptava amb un campanar i fonts de color violeta. L’art públic incloïa una passarel·la que representava la falla dels terratrèmols, dissenyada i executada per l’artista Barbara McCarren; un espai de concerts i petites places amb seients. El paviment cobreix gairebé tot el lloc, amb arbustos i arbres en planters aixecats. Els esdeveniments estacionals: com ara una pista de gel a l’hivern o actuacions en directe a l’estiu es produeixen en l’espai de concerts. Malgrat el canvi radical que suposava el disseny de Legorreta, els usuaris del Parc encara lluitaven contra les rampes del garatge subterrani que limiten l’accés únicament a les cantonades.

32510142074_2e0bc274ac_k

Uns anys més tard, un article de l’influent «Los Angeles Times» de 2002 va celebrar la diversitat de visitants al parc, procedents tant de les torres d’oficines del Districte Financer com de les zones comercials llatines pròximes fins a «Chinatown» i «Little Tokyo». A mesura que nous residents s’han traslladat al centre de Los Angeles, Pershing Square s’ha reactivat. Avui en dia els treballadors de les oficines de les edificacions properes gaudeixen del parc a l’hora de dinar; els concerts d’estiu i les nits de cinema a l’aire lliure activen l’espai, juntament amb una pista de patinatge sobre gel a l’hivern; S’han afegit dos nous parcs infantils per atendre les famílies que es traslladen al centre. Es com si la reversió de la terciarització de la postguerra ens retornés al “working man’s park” del primer terç del Segle XX.

13255066313_cd0aaae3da_o

El «Downtown» de Los Angeles a l’actualitat

Arrivats aquí, podriem dir que el «downtown» ha tingut un procès de “joveificació” («youthification») que Markus Moos de la Universitat de Waterloo (Canadà), defineix com una “afluència de joves adults a les ciutats i barris de major densitat“. I d’alguna manera aquests barris són “per sempre joves“, en noves cohorts de joves segueixen avançant a mesura que es reprodueix el cicle de formació i creixement de les llars. Moos diu :

«El procés de «youthification» difereix de la gentrificació -un augment de l’estatus social d’un barri-, ja que el primer no és tan explícitament un procés basat en la classe, encara que els dos no són excloents mútuament» (4)

Les reflexions de Moos ens porten més enllà de l’objectiu d’aquest article dedicat al redisseny de Pershing Square…. tornem al documental «Redemption Square», a la nostalgia per l’espai que perdran persones com Lorraine Morland i altres habituals de la plaça i que és com una llar per a ells. Mirem també els documentals on s’expresen els nous residents del «downtown», una diversitat de persones, de cultures i races; i acabem aquest article formulant els millors desitjos pel disseny proposat per l’Agence Ter i Team, guanyadors de proposta per redissenyar el parc, amb una crida a la “planitud radical“, és a dir :
… portar el parc a terra, una “planitud radical” restablirà vistes al parc i permetrà que el medi ambient es vessi a la vora de la plaça i als carrers dels voltants. Algunes de les característiques principals del nou parc són una piscina reflectora al costat oest, que reflecteix l’impressionant Biltmore Hotel i un “dosel intel·ligent” dissenyat per l’artista Leo Villareal, que proporciona ombres durant el dia i la llum de la nit. En abordar qüestions de sostenibilitat i eficiència, el parc utilitzarà sistemes de cicle d’aigua i sistemes d’energia alternativa. El parc pretén establir un equilibri entre les condicions obertes i ombrejades, la necessitat d’un espai flexible i programable, i crear un ambient acollidor i ecològicament divers.

Map-centre-Los-Angeles

Notes :

  1. Veure «Pershing Square» al centre de LA està preparant un redissenyo i algunes persones es preocupen pper la pèrdua d’un valuós espai cívic»
  2. Guanyador del premi a la millor pel·lícula sobre el tema del disseny urbà del 2017 al «New Urbanism Film Festival»,
  3. Veure «AD Classics: Pershing Square / Ricardo Legorreta + Laurie Olin»
  4. Veure «El teu veïnat està canviant? Podria ser la joventut, no la gentrificació» a Cytylab.
Enllaç

Els mateixos que van dissenyar les presons també dissenyaren les escoles…

Traducció lliure de l’article publicat el 12  de novembre de 2018 per la revista Arch Daily sote el titol :

The Same People who Designed Prisons Also Designed Schools

Nordstjerneskolen_20130125TW__TW_154

New City School, Frederikshavn / Arkitema Architects. Imatge Cortesia d’Arquitectes Arquitectes.

Segons l’arquitecte i acadèmic Frank Locker , en l’educació arquitectònica, seguim repetint la mateixa fórmula del segle XX: professors que transmeten el coneixement rigid i bàsic que es dóna als estudiants, sense importar la seva motivació, els seus interessos o habilitats, amb poca o cap orientació. D’aquesta manera, diu Locker, estem replicant, literalment, presons, sense espai per a una educació integral, flexible i versàtil.

Què penses quan estàs en un espai amb portes tancades i un passadís on no pots entrar sense permís o una campana que et diu quan pots entrar i sortir?” pregunta Locker.

6056624971_479816f691_o

“Marxa dels 100 mil paraigües”, protesten en el context de les marxes estudiantils del 2011 a Xile. Imatge © Rafael Edwards [Flickr CC].

El fet que els models educatius mundials siguin qüestionats i posats en diverses formes de transformació (o crisi) no és res de nou. Ho hem vist des de la Revolució Francesa i la caiguda del monopoli eclesiàstic sobre l’educació durant l’Antic Règim.

Les transformacions en l’educació passen lentament i amb el temps. Curiosament, solen estar encesos per aquells que van créixer en sistemes educatius desapareguts i els seus resultats seran vistos per generacions que ara ni tan sols existèixen. No importa el sistema, ja sigui positiu o negatiu, l’arquitectura tendeix a reflexionar més que no a rebel·lar-se. L’arquitectura és, després de tot, que les visions de l’estat i altres entitats privades es van fer reals més enllà dels marges permesos de la creativitat espacial.

CF163614A9S.Chalmeau_non_libre_de_droits

Escola Lucie Aubrac / Arquitectes Laurens & Loustau. Imatge © Stéphane Chalmeau.

Així, en l’era de la informació (una descripció més precisa que l’era del coneixement ), els ciutadans exigeixen canvis en els seus models educatius per adaptar-se millor a les seves societats i diferents idiosincràsies. En el nostre cas, el GSAPP de Columbia , dirigit per Mark Wigley , estava inspirat en una educació que abordava les futures qüestions de l’arquitectura. Mentre l’estudi de l’arquitectura a Amèrica Llatina continua sent un camí cap a la mobilitat social, moltes parts en desenvolupament d’Àfrica i Àsia, els nous arquitectes es veuen obligats a fer front a la manca de necessitats bàsiques, com ara la infraestructura i els serveis.

Escola com a presó i per al mestre

2706_Kirkmichael_PS_7

Escola Primària de Kirkmichael / Holmes Miller. Imatge © Andrew Lee.

Locker estava a Colòmbia avaluant el Departament d’Educació de Bogotà i assessorant arquitectes i empreses constructores sobre un nou model d’estudi capaç d’abordar els canvis socials i culturals actuals de la societat. Amb una convicció decidida i una àmplia experiència en l’ensenyament de l’arquitectura, Locker diu que ens limitem per continuar utilitzant el model de “presó” i replegant l’antiga fórmula de professors del segle XX que transmet coneixements rigorosos i inspiradors a estudiants sens preocupació pels seus diferents interessos o habilitats.

L’arquitecte nord-americà va dir en una recent entrevista amb el diari colombià El Temps que el seu interès per l’arquitectura educativa va començar quan va rebre tasques molt allunyades del tradicional edifici escolar: el que ell anomena “model de presó “. Quan se li va preguntar per què es van dissenyar les escoles d’avui com a presons, Locker respon:

Als Estats Units, moltes de les mateixes persones que van dissenyar les presons també van dissenyar escoles. Què ve a la ment quan veus una llarga sala de portes tancades, que no pots entrar sense permís, i una campana que ens indica quan entra, quan sortiu, quan comença la classe, quan acabeu? Què ens sembla?

VERSTAS_SAUNALAHTI_1685

Escola Saunalahti / VERSTAS Arquitectes. Imatge © Tuomas Uusheimo.

El disseny espacial i el temps que passen els infants en aquest tipus d’entorn es reflecteixen a les aules. En una altra entrevista amb el noticiero colombià, Setmana , Locker afirma que “en algunes cultures, s’espera que els estudiants temin el professor i els dissenys escolars reflecteixin aquesta filosofia educativa”. Mirant cap enrere en els nostres dies escolars, el disseny dels escriptoris, l’autoritat irrefutable i el coneixement del professor, és fàcil veure el punt de Locker.

Second_Floor_Plan

Escola Saunalahti / VERSTAS Arquitectes: segon nivell. Imatge Cortesia de VERSTAS Arquitectes.

No obstant això, aquest és el segle XXI, l’era informativa i els professors ja no són els guardians de la porta de coneixement. Amb les noves generacions que creixen amb un accés gairebé il·limitat a Internet, els professors han de fer el paper d’una guia en lloc d’un guardià, ajudant els estudiants al llarg del seu viatge educatiu en lloc d’arrossegar-los fent puntapiés i cridant. Per descomptat, aquesta canvi en el paradigma educatiu també té repercussions físiques:

Aquestes aules, rectangulars i tancades, s’adapten al vell paradigma educatiu i serveixen poc per estimular i fomentar el coneixement. A més, estan centrats en el docent i no estan centrats en l’estudiant i no ofereixen als estudiants les habilitats necessàries per navegar i florir en el món d’avui.

Locker afirma que les escoles han de fomentar un sentiment de comunitat, sobre “els estudiants disposen de l’espai i les eines necessàries per reunir-se en grups de totes les mides i participar en l’aprenentatge actiu”, i on “els estudiants ja no són anònims i eviten problemes de convivència. estan en el director i els professors realment coneixen els seus alumnes “. Les aules són circulars i disposen de tot el necessari per fomentar l’aprenentatge actiu, des de mobiliari que promou la col·laboració entre els alumnes, fins als dispositius electrònics de fàcil accés, als laboratoris de projectes.

Escola: flexible, educativa, pública i urbana

P1013401

Escola Primària i Centre Comunitari Legson Kayira / Arquitectura per a un canvi. Imatge Cortesia d’Arquitectura per a un canvi.

El periodista i historiador Anatxu Zabalbeascoa, juntament amb el polític de Catalunya, Judit Carrera, apunten a Finlàndia i els seus 40 anys de judici i error com a exemple de l’impacte de l’arquitectura en la reforma educativa.

Zabalbeascoa afirma que “els millors espais d’aprenentatge són aquells que s’han dissenyat pensant en tots, que estableixen una relació entre l’espai i el món exterior, i que és flexible i es pot reinventar”. Carrera assenyala que els finlandesos “tracten escoles simultàniament com espais urbans, educatius i polítics, per això, les escoles han d’inspirar un sentiment de casa. Per als arquitectes finlandesos, construir un centre d’aprenentatge és una qüestió d’orgull i prestigi “, fins i tot més quan significa educar futurs arquitectes.

No obstant això, l’èxit de Finlàndia no és una solució única. No es tracta d’una franquícia per replicar-se ni rebre cap prescripció per tot el món, no importa la temptació que pugui semblar. Igual que una lliçó a l’arquitectura … tot es tracta del context. Sí, context social, econòmic, espacial, geogràfic i perceptual. Per exemple, no es pot comprendre el èxit del model finlandès sense mirar la feroç pressió cultural que van enfrontar els finlandesos després d’obtenir la independència de Rússia el 1917, sense oblidar els anys de dificultats econòmiques durant els anys 50, mentre que els els seus veïns europeus es van a reconstruir a través de la industrialització, el consumisme i la progressiva urbanització de la societat.

Stueplan_200_Ground_floor

New City School, Frederikshavn / Arkitema Architects: primer nivell. Imatge Cortesia d’Arquitectes Arquitectes.

L’any 1970, teníem poc educació: eren una pobra nació agrícola que necessitava educació per desenvolupar la prosperitat i la seguretat del nostre país”, recorda Pasi Sahlberg, especialista finlandès en política educativa, en una recent entrevista amb un periodista xilè sobre el context històric de reformes que van canviar a Finlàndia fa uns 40 anys.

Tant com la premsa vol presentar les idees de Locker i el mètode finlandès com “l’educació del futur“, en realitat, la necessitat de reformar el paradigma educatiu actual és un tema contemporani. Per entrar a Mark Wigley , potser estem donant les respostes correctes a les preguntes mal fet. Per tant, abans de pensar sobre com dissenyar els espais futurs de l’arquitectura educativa, és important preguntar-nos: “què i com volem ensenyar exactament?

Nordstjerneskolen_20130125TW__TW_166

New City School, Frederikshavn / Arkitema Architects. Imatge Cortesia d’Arquitectes Arquitectes.

La vida quotidiana a Rio de Janeiro

Timelapse en 10K mostra detalls de la vida quotidiana a Rio de Janeiro

l fotògraf i realitzador Joe Capra, conegut per Scientifantastic , va filmar i va produir el vídeo ‘ 10328×7760 – The 10K Demo ‘, que és exactament el que el títol implica, una resolució de vídeo timelapse a 10K de la ciutat de Rio de Janeiro . Per a aquells que no estiguin familiaritzats amb les especificacions tècniques, aquesta resolució és aproximadament 10 vegades superior a la tradicional Full HD (1920 x 1080 px), que és la resolució màxima de la majoria dels monitors venuts avui.

El vídeo consisteix en una recopilació d’imatges aèries de Rio emmarcant paisatges emblemàtics de la ciutat, mostrant cada dia la vida en moviment ràpid, el frenesí de la metròpoli tot amb tècniques de timelapse. L’alta resolució del vídeo permet veure amb detall el moviment de persones, vehicles, les aigües de la badia de Guanabara, la vida a les faveles , el Lagoa Rodrigo de Freitas, els telefèrics de Sugar Loaf, entre altres punts emblemàtics de la ciutat.

Visiteu el lloc web de Joe Capra  per obtenir més part del seu treball. 

Traduït al català de la publicació ArchDaily

Pininfarina aporta el “dinamisme” del disseny del cotxe a la primera torre residencial.

cyrela-pininfarina-sao-paulo_dezeen_2364_hero-1024x576

Pininfarina brings “dynamism” of car design to first residential tower

L’estudi de disseny italià Pininfarina ha completat el seu primer projecte residencial: una torre de luxe a São Paulo que pretén apropar l’arquitectura i l’esportivitat del disseny del seu automòbil a l’arquitectura.

cyrela-pininfarina-sao-paulo_dezeen_2364_col_13-1704x2557

El projecte marca un important pas cap a l’arquitectura perquè l’estudi de disseny sigui tradicionalment conegut pels seus projectes de transport, inclosa la renovació de la flota Eurostar.

Creat per al promotor brasiler Cyrela , la torre de 23 pisos es troba a l’alta gamma Brigadeiro Faria Lima Avenue, a São Paulo.

La terrassa conté 92 apartaments d’estudi, cadascun amb un gran balcó que surt de la façana.

Aquestes balconades de formigó corb, juntament amb les seves balustrades metàl·liques, pretenen donar la impressió que l’edifici ha estat “esculpit pel vent”.

“Prenem el repte de traduir el dinamisme que prové del nostre patrimoni de disseny de cotxes a l’arquitectura i Cyrela de Pininfarina encarna perfectament el nostre ADN fet d’esportivitat i elegància”, va dir un comunicat de Pininfarina.

La planta baixa de l’edifici conté un vestíbul i recepció, mentre que el gimnàs està situat en un entresolat i hi ha una piscina exterior al costat de la torre.

“La combinació d’un personatge fort juntament amb la capacitat d’inserir-se harmoniosament dins del estil de vida” Paulistano “, que representa l’estil genuí de Pininfarina”, va dir Paolo Trevisan, cap de disseny de Pininfarina of America.

Actualment, Pininfarina treballa amb Cyrela en una segona torre residencial a São Paulo, prevista per a l’any 2020. L’estudi ha realitzat diversos projectes interiors i treballa amb AECOM per dissenyar la torre de control de trànsit aeri a l’aeroport de Istanbul nou.

La torre completa s’uneix al bloc de torre irregularment apilat d’ Isay Weinfeld , que s’acosta a la seva finalització a la ciutat. Jean Nouvel també ha dissenyat un altre hotel de luxe per a São Paulo, que serà habitatge en una  torre coberta de 90 metres d’alçada .

Imatges cortesia de Pininfarina.

Traducció molt lliure (de Google) amb algunes correccions puntuals de l’articcle original publicat a la revista d’Arquitectura Dezzen

 

 

 

Les grans idees de Stephen Hawking … es van fer senzilles….

No hi ha temps per llegir la  Breu història del temps  de Stephen Hawking ?

Hawking

En només dos minuts i mig, Alok J.  ha explicat per què els forats negres estan condemnats a reduir-se al no-res i després exploten amb l’energia d’un milió de bombes nuclears i rebobinen el big bang i l’origen de l’univers  (traduït de The Guardian).

Veure video a :

https://embed.theguardian.com/embed/video/news/video/2013/sep/19/stephen-hawking-history-time-simple-video

Masuleh a l’Iran, on els sostres i els carrers són un…

«Where Roofs and Streets Become One: Iran’s Historic Village of Masuleh»

Traducció d’alguns paràgrafs de l’article original de la crítica iraniana , que publicà la revista digital d’arquitectura «ArchDaily» el 4 d’octubre del 2017.

masooleh-panoramio

Ubicat a més de mil metres sobre el nivell del mar, en els vessants de la serralada d’Alborz a Gilan, al nord d’ Iran , un poble notable que 1006 anys de vida. Les estructures ocre-marrons úniques de Masuleh segueixen el pendent de la muntanya ocupada pel poble, o més bé, creix, donant-li al poble la seva qualitat esglaonada on els sostres de moltes de les cases es connecten directament o fins i tot formen part del carrer que serveix a les cases del darrera.

106898689

Aquí, la natura, l’arquitectura i la comunitat floreixen junts. Es tracta d’un poble construït no per arquitectes formats, sinó pels propis habitants. Com tota l’arquitectura vernacla, és funcional en la seva sensibilitat cap al medi ambient, el clima, els materials i les necessitats i tradicions locals. Les cases construïdes a partir d’una combinació de fusta, tova i pedres estan resoltes amb una inclinació de 60 graus. Amb la roca natural a la base, i un fort «koh deevar» o «mur de muntanya», recolzat pel propi pendent de la muntanya a la part posterior de cada estructura, el poble escalonat està construït per ser resistent al terratrèmol.

14477662276_d8686fa07c_k

El més extraordinari de tot, però, és l’ús enginyós de l’espai públic de Masuleh: sense fronteres marcades, totes les teulades es doblen com patis, jardins i vies públiques per als habitants del nivell superior. Les escales de meandres, els carrerons estrets i els camins vinculen una terrassa a l’altra, i el poble s’aixeca com un espai públic interconnectat i multinivell massiu compartit per tota la comunitat. Cada escala estreta del poble també està equipada amb una rampa, però només per acomodar les carretons que els habitants utilitzen per transportar mercaderies; a causa del seu disseny espacial únic, Masuleh és l’únic assentament a Iran on els automòbils estan estrictament prohibits i els vianants circulen lliurement.

Fotografies de:

© Panoramio user علی علوی licensed under CC BY 3.0

© Panoramio user alireza javaheri licensed under CC BY 3.0

© Chris Blackhead licensed under CC BY-SA 2.0